Montoro el rebel

El ministre Cristóbal Montoro, que controla tots els pagaments de la Generalitat de Catalunya des del mes de novembre del 2015 i que dirigeix les finances del govern català de manera directa des del setembre del 2017, no ha tingut cap més remei que admetre el que aquí tots ja sabíem: no es va destinar ni un euro públic al referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre del 2017. Durant mesos, les forces de seguretat i els funcionaris judicials espanyols han regirat cada calaix, han revisat cada expedient, han pentinat cada despatx, per trobar algun element que pogués donar credibilitat a l’acusació de malversació. Després que la justícia alemanya tombés l’acusació de rebel·lió –els mateixos arguments que s’apliquen a Puigdemont serviran per a la resta d’empresonats un cop la causa arribi a Europa–, només la malversació es mantenia com la palanca que podia impulsar condemnes dures per als líders catalans objecte de la revenja de l’Estat. Si la malversació també cau, només quedarà la desobediència, que no comporta penes de presó. La pressió arterial dels Losantos, Marhuenda i tota la resta no aguantarà tanta decepció, la qual cosa explica la furibunda reacció a les paraules del ministre Montoro. El problema de fons és que a Madrid no poden acceptar, no poden admetre, no poden entendre que particulars, associacions, mitjans, etcètera, hagin col·laborat de manera altruista a la celebració del referèndum. Igual que van demanar les factures dels xòfers i els lloguers de les residències oficials dels delegats a l’exterior de la Generalitat i no es creien que tothom es pagava de la seva butxaca els taxis i els lloguers, no es creuen que organitzacions com ara l’ANC i Òmnium facin tot el que fan només amb les aportacions dels seus milers de membres, sense diners públics. No els entra al cap que un impressor pugui imprimir butlletes motu propio, sense cap pagament ni abans ni després de la feina. Quan ho entenguin, també entendran per què –tard o d’hora– guanyarem.