Embolica que fa fort

Des del 2003, l’any del famós tamayazo, quan Rafael Simancas es va quedar amb un pam de nas per la fuga de dos diputats, el PSOE no ha tingut cap més ocasió de presidir la Comunitat de Madrid. A partir de llavors, han ocupat la cadira Esperanza Aguirre, Ignacio González i Cristina Cifuentes. I cap de les barrabassades de tots ells els ha servit per millorar expectatives. Ells mateixos, amb la imatge de permanent desgavell intern, s’han encarregat de malbaratar qualsevol oportunitat de desbancar la dreta. I ara no serà una excepció. Tampoc a l’Ajuntament els ha anat millor des que el 1989 Juan Barranco va sortir de manera abrupta de l’alcaldia. I, a la primera ocasió en molts anys de fer fora el PP, el PSOE no va ser l’escollit sinó una plataforma amb el segell mig amagat de Podem, encapçalat per Manuela Carmena. Orfe de cares conegudes –i amb cert reconeixement–, els socialistes madrilenys van decidir rampinyar la candidata a Podem. L’alcaldessa s’està pensant si es torna a presentar, però una cosa té molt clara, si ho fa no serà amb el PSOE. I això que Pablo Iglesias també està en una situació ben galdosa després d’haver protagonitzat la segona entrega de la guerra amb íñigo Errejón, aquesta vegada versió castissa. Gràcies a les sempre poc discretes batusses de l’esquerra, Cifuentes ha pogut gaudir d’una petita treva. A la del PP, però, se li acaba l’oxigen, si bé no és l’única que necessita respiració assistida.