Màquines infernals

Els de la nostra generació vam créixer amb els atemptats d’ETA com a fets quotidians, fins al punt que vam normalitzar que a Espanya hi hagués qui fos assassinat per motius polítics, perquè es considerava que hi havia persones la vida de les quals entorpia un projecte polític, en aquest cas el d’un estat basc independent. Vèiem cada parell de setmanes les notícies dels assassinats d’una forma o de l’altra, els trets a la nuca, els cotxes bomba, sabíem fins i tot que la nostra vida podia córrer perill si teníem la mala sort de ser un dels que passaven per allà on esclataven els aparells mortífers.

El terrorisme és una cosa fastigosa, la sordidesa armada amb una excusa programàtica, l’assassinat filosòfic de qui considera que tota vida és bescanviable i que tothom pot convertir-se en peça fungible per mirar d’aconseguir un ideal polític que podria tenir moltes coses dignes en el seu plantejament democràtic.

Des de l’aparició del terrorisme modern, després de la Revolució Francesa, que hem trobat tota mena de grups terroristes: anticolonialistes, antifeixistes, feixistes, comunistes, nacionalistes i ara fins i tot religiosos o islamistes, i conservadors monàrquics, com els que pretenien assassinar Napoleó Bonaparte durant el seu imperi, per restaurar la monarquia dels borbons a França (va ser llavors quan es van inventar els cotxes bomba, anomenats llavors màquines infernals, que van causar les primeres morts d’innocents als carrers de París).

Que hi hagi hagut un terrorisme d’esquerres o anticapitalista no treu legitimitat a les idees socialistes; i que hi hagi hagut un terrorisme anticolonitzador no treu noblesa a la causa de la llibertat dels pobles. Que hi hagi hagut, en sentit contrari, un terrorisme d’estat, que s’hagi saltat la justícia per respondre amb la venjança i l’assassinat polític, tampoc no treu que sigui una causa ben noble la democràcia i la justícia liberal.

Els que vam créixer amb ETA fent de les seves, encara que no haguem patit el terrorisme en la nostra pròpia carn ni haguem vist morir ningú de la nostra família, vam normalitzar la brutalitat, però alhora se’ns recordava de continu, després de cada estossinada, que a través de la violència no hi havia res a pelar. “En absència de violència es pot parlar de tot”, se’ns repetia des dels governs conservadors o socialistes, i això constituïa una lliçó molt important. Qualsevol causa és defensable si es fa pels mitjans polítics habituals: partits, programes, votacions, respecte, debat, etcètera. D’aquesta manera es pot aspirar a ocupar les institucions i promoure des d’allà els canvis legals que facin possible una nova realitat.

Ara que ETA ha anunciat la seva dissolució per a aquest any 2018 ens adonem, però, que la via política pacífica i democràtica no garanteix la viabilitat del projecte sobiranista basc, sobretot després del que ha passat a Catalunya aquests darrers anys. Un polític mallorquí (el nom del qual ni val la pena posar per escrit) ha arribat a dir que els catalans no poden arribar a qüestionar la sobirania espanyola, perquè si no es va cedir davant d’ETA, que assassinava, ara menys es cedirà davant del sobiranisme català, per molt que guanyi clarament les eleccions: “No hem estat lluitant cinquanta anys contra ETA per ara veure que el Parlament de Catalunya declara el mateix que volien aconseguir els terroristes a través de les armes. Les víctimes del terrorisme ens demanarien per què van morir els nostres fills.”

És a dir, que com que el sobiranisme català planteja de forma pacífica el mateix repte que el terrorisme basc, se l’ha de tractar de la mateixa manera. I sense ni adonar-se que parlant així també usa la violència, perquè se l’apropia amb finalitats polítiques. Ens pensàvem que la lluita de fons era entre demòcrates i assassins –això se’ns deia–, però no, la lluita de fons era –i per sobre de l’estat de dret– per salvar la unitat d’Espanya. Per mantenir la unitat d’Espanya, o el seu imperi d’ultramar, s’han comès durant la història molts crims –fins i tot s’inventaren els camps de concentració a Cuba l’any 1896–, però a ningú no se li acut dir que el nacionalisme espanyol té les mans tacades de sang.

La fi d’ETA coincideix amb la fi d’un engany: la d’un projecte polític modern, que es pretenia homologable amb la resta de democràcies europees: el règim espanyol sorgit entre la mort de Franco i la Constitució. Tot l’entramat del 1978 trontolla quan, per haver de parar una causa pacífica i democràtica, s’acudeix als mateixos instruments, perversament manipulats, de la lluita antiterrorista.