Indults i exilis

A les Memòries, Jordi Pujol explica que quan va ser a la presó de Saragossa es va beneficiar de dos indults que li van fer rebaixar la pena de set a dos anys, amb un de confinament a Girona. Indults de caràcter general: un per la mort del Papa i l’altre per la celebració dels “25 años de paz”. Pujol havia estat reclòs després del consell de guerra pels Fets del Palau. Abans de formalitzar la sentència, el tribunal militar li va oferir un pacte: si es retractava, la condemna quedaria reduïda a uns mesos. No el va acceptar, sinó que va proclamar el famós discurs de la “generació que puja”, manifest i actitud que, ben esbombats per Josep Benet i altres, el convertirien en el mite polític de la resistència que al final, amb altres factors, el duria a presidir la Generalitat. L’historiador Jordi Amat ha fet públic que familiars de Pujol, segurament el seu pare Florenci, van cursar una petició de clemència per reduir més la pena. La gestió va ser infructuosa, però la descoberta ha servit perquè alguns esbossessin la mitja rialla: Pujol, ni que sigui per intermediaris, demanant un favor a Franco. De què riuen? Els actuals presos polítics de l’Espanya democràtica estan en reclusió preventiva, sense judici ni sentència, i cap gestió dels seus advocats o dels familiars en nom de la justícia o la humanitat han tocat la toga o el cor del jutge civil. No se’ls concedeix ni una presó pròxima als seus domicilis. Abans de refermar les seves conviccions independentistes davant el jutge, havien provat de retractar-se, de dir que no reincidirien. Cap pacte o contrició no han estat acceptats. Tampoc no hi haurà indults: el govern espanyol i la lleial oposició treballen perquè si hi ha condemna no es puguin beneficiar de cap mesura de gràcia.

Des del 25 de juliol de 2014, dia de la confessió, Pujol sosté que el seu pare Florenci va posar fora d’Espanya la “deixa” monetària famosa perquè va témer que algun dia el fill hagués de fugir precipitadament a l’estranger. Alguns no s’han cregut la versió de la deixa. Pujol hi insisteix. Uns altres l’acusen d’haver-la confiada al control dels seus fills i, uns altres, de no haver-la retornada i legalitzada a temps. Ens podem adherir als retrets. Ell mateix n’accepta i reconeix la “falta” que l’ha conduït, com diu, a l’ostracisme. També a l’oprobi: hi ha gent que l’increpa pel carrer, sobretot si van amb moto i no se’ls pot d’identificar. D’altres li diuen: “l’enyorem”. Deixem-ho. Anem al pare Florenci. Expatria la deixa quan el fill, fins llavors un banquer i un activista, decideix dedicar-se a la política i a la presidència de la Generalitat. El pare, vell republicà i catalanista, sabia els riscos d’haver-se d’exiliar que a Espanya l’ofici comporta. El fill no, però un successor seu, Carles Puigdemont, li ha donat la raó.