El primer mestre

El dia 4 de gener passat va fer cinquanta anys –era el 1960– que Albert Camus va morir en una carretera de Provença. Els comentaris i panegírics entorn l'home Camus han durat dies: el meu personal homenatge ha estat rellegir el seu darrer llibre –El primer home– que Camus deixà inacabat i es publicà anys més tard. De vegades passa –i potser només en cas de llibre-llibre, tocable, amb pes i substància– que un lector sent una relació especial amb un escriptor, una mena de camaraderia íntima, en la companyia de la qual se sent bé. Així és, per a mi, amb Albert Camus, i penso que la meva fidelitat –més que voluntària, volguda– es deu a la seva, al seu origen. El llibre ve a ser el récit de la infància i adolescència del noiet Albert Camus, orfe d'un colon pied noir mort al Marne just començada la guerra europea; el noi creixé en l'adoració a la seva mare, curta d'oïda i de paraules, analfabeta, de nom Caterina, maonesa immigrada. La família –Camus tenia un germà–, pobra, i més empobrida en faltar el pare, es recollí a casa de l'àvia paterna, dona enèrgica, potser per tarannà, segur que per necessitat, en un barri, llavors pobre, d'Alger, de cara a la platja i la badia. Pobresa acollia pobresa, com era humà que fos, i en aquella harmonia filla de la pobresa, Albert Camus era, per pobre, lliure com els seus companys a la platja, al barri. Ell hi va trobar el seu mestre que l'empenyé cap al lycée, a estudiar, en el camí a la metròpoli, al combat, a la fama i a la mort prompta. Es deia, el mestre, monsieur Germain, i al llibre hi ha la bella carta que Camus li adreçà quan, tres anys abans de morir, rebé el premi Nobel, i també hi ha l'encara més bella resposta del mestre. M'ha vingut a la memòria el meu primer mestre, a Tossa, fa tants anys. Es deia Josep Bladé Pinyol, era tarragoní, modest, sofert, baixet, bo. Tot el que jo pugui saber, començà en ell.