Abús de confiança

La política exterior espanyola és tan pintoresca que es veu amb cor d'incomplir els seus compromisos sense preocupar-se de les conseqüències –com va ser el cas de la retirada d'Iraq– i després és capaç d'assumir compromisos innecessaris sense esperar res a canvi. Ara sembla regir-se per l'estoica directriu formulada per Rodríguez Zapatero: no mirem què pot fer Obama per nosaltres sinó què podem fer nosaltres per Obama. Que vol deixar anar presos de Guantánamo? Doncs aquí estem per quedar-nos-els i mantenir-los. Dos? No, cinc. Moratinos ja sembla l'home que s'entesta a convidar a una ronda sense tenir prou diners a la butxaca i després a l'hora de pagar no sabrà on amagar-se. Aquests combatents irregulars, sense uniforme, capturats en el camp de batalla i que l'exèrcit custodia són un afer inequívocament americà: que els jutgin i condemnin (o absolguin), o que els tornin on els van trobar, però que no hi emboliquin els altres.

Sobretot si pateixen tants problemes com és el cas. Espanya encara té entaulada una guerra de posicions en territori foral, que comporta mantenir centenars de presos, sense que es vegi a venir ni un desenllaç negociat ni una ofensiva final; l'antiga colònia del sud, el Marroc, amenaça obertament d'apropiar-se de més territoris, i una forassenyada política de fronteres obertes fa que hi resideixin, empadronats o no, molts col·legues i admiradors dels hostes de la base naval de Gitmo.

No sembla aquest un lloc que li faci gaire favor convertir-se en refugi de terroristes o de candidats a ser-ho. S'entén que es tracta de fer-se perdonar recents arrogàncies antiamericanes, però tan malament està el panorama com per convertir-se en el quarto dels mals endreços?