Efectivament, no val tot

El cas Cifuentes ha desfermat dues reaccions emocionals que han anat en paral·lel. La primera, la de la crítica descarnada. Aquesta crítica ha pres forma de declaració política, de muntatge fotogràfic al Whatsapp o simplement en una conversa de bar. Però també hi ha hagut una segona reacció fruit de la desmesura de la primera: la de tenir un punt de comprensió cap a l’expresidenta de Madrid i que s’ha resumit en el “no tot s’hi val en política”. Aquesta comprensió li ha arribat des del sector del PP en una defensa tant d’adversaris com de foc amic. Però aquesta compassió també li ha vingut d’algun d’aquests rivals que, amb aquesta pietat, en realitat el que fan és denunciar el sector del PP que l’ha acabat enfonsant. El fet que el vídeo del furt de les cremes estètiques l’hagi publicat, set anys després, el diari digital d’Eduardo Inda (el mateix que va publicar els falsos comptes suïssos d’Artur Mas i Xavier Trias) ha ajudat a augmentar aquest col·lectiu més comprensiu amb Cifuentes. Han sortit polítics i analistes que, sense disculpar l’expresidenta, han reclamat una mica més d’humanitat per fer més amable l’exercici de la política. I han subratllat, per exemple, que això de les cremes és com a molt una falta que, a més, ja ha prescrit. Estic absolutament d’acord amb aquesta crida a ser menys destructiu i a centrar la contundència en els arguments polítics, no les seves misèries. Llàstima, però, que tot aquest exèrcit de moralistes no hagin aparegut per denunciar altres acarnissaments: com per exemple que per enregistrar un missatge de veu per a un míting et castiguin a passar 18 hores en una cel·la. O que el teu fill d’encara no un any hagi de fer 1.200 quilòmetres per veure el seu pare. Igual que amb Cifuentes, no cal combregar amb les idees d’un polític per trobar-hi un punt d’empatia. Amb una diferència: que malgrat robar i mentir, aquesta nit l’expresidenta madrilenya sí que podrà dormir a casa seva. Ella sí ha tingut un càstig proporcional a la seva pena.