La pèrdua de coratge

En el seu llibre sobre el feixisme Rob Riemen arriba a la conclusió que el seu retorn, que ell considera inevitable i afirma que de nou s’inicia ara, es deu a la manca de coratge. Per a Sòcrates, el coratge és ser capaç de conquerir-se a un mateix, de ser just, d’esforçar-se, de cultivar la pròpia ànima, de mirar de front la vida i desafiar-la. Tu contra ella. De ser tu mateix i no la societat de masses informe, atemorida i enganyada tal com la descriu Ortega, i que Nietzsche va explicar com la conseqüència en l’home individual i el col·lectiu social de la decadència dels valors, de la seva negació, del nihilisme. La idea central dels socràtics és que l’home s’ha d’elevar sobre els seus instints i necessitats físiques per fer i practicar la justícia, viure la veritat i crear l’art i la bellesa en contraposició a viure dominat per les passions, angúnies i els desitjos immediats...

Marcel Camus va escriure La pesta al 1947 just acabada la guerra. A Orà, ciutat d’Algèria de la costa, un metge, el Dr. Rieux, troba un dia una rata morta. Li estranya però no en fa cas; l’endemà, dues, i després cinc, vint... Consulta un metge amic seu, el Dr. Castel, amb més experiència: “Què és això?”, “ja ho saps”, “no, estic esperant les anàlisis”, “no calen, és la pesta, morirà la meitat de la població, no ho vols veure, però s’infectarà tothom...” Escriu Marcel Camus: “El Dr. Rieux sabia el que la multitud joiosa ignorava: el bacil de la pesta mai no mor ni desapareix, pot estar adormit durant desenes d’anys, espera i arriba un dia en què, que per dissort i alliçonament dels homes, la pesta desperta les seves rates i les envia a morir i a infectar una ciutat feliç...”

És el feixisme, la por, la manca de valor, la mentida, la drecera que porta enlloc, però, com la pesta, dorm al si de la societat i un dia es desperta i aniquila primer un ciutadà i després la ciutadania. “No podem combatre el feixisme si no reconeixem que no és res més que el costat estúpid, patètic i frustrat de nosaltres mateixos i que ens hauria d’avergonyir”. Però necessitem reconèixer-lo i plantar-li cara.

Hitler i Mussolini varen arribar al poder al 1933 i al 1922 per eleccions lliures basades en mentides i pors, voluntats de revenja, inoculades a les poblacions de pobles civilitzats i lliures. No es pot enganyar tothom sempre, però sí molts una vegada. La història ho demostra. Són diferents aquells temps i l’actual per la brutalitat dels mètodes que es varen desplegar després, però en l’inici ¿està això lluny de les eleccions que han portat Trump al 2016  i Orban al 2018 al poder als EUA i a Hongria? Els mecanismes són similars, la por al diferent, l’odi al que “et vol prendre part de la teva vida i part del teu benestar i de la teva feina”... Dos missatges idèntics separats per setanta anys. “Deutchland über alles”,“America first”....

Destruir una democràcia és més difícil que als anys trenta, l’estructura de l’Estat és ara més sòlida als EUA que a l’Alemanya de la República del Weimar i Hongria està, i no pot fàcilment sortir-ne, a la UE. Són marcs possibles de violentar, però millors per la seguretat que impliquen. El nacionalisme és també inherent al feixisme, el d’abans i d’ara està suportat en el ressentiment, en la reclamació permanent, en l’enuig i la revenja. Algú va veure mai riure Hitler, Mussolini o ha vist mai somriure Trump?

L’avantatge per la seva fàcil i ràpida extensió, que és un risc en si mateix i que el fa especialment perillós respecte d’altres principis polítics, és la seva superficialitat. Per al feixisme no s’ha de fer pensar ningú, només acompanyar-lo, que se senti protegit, entre iguals. Cal només explicar a la ciutadania el que han de voler, i fer-la creure que ho pot aconseguir fàcilment perquè l’hi pertany, és seu i s’ho mereix. Els homes no són tots iguals... És cert que el desdoblament de l’ànima i el cos, l’esperit i la matèria, és una idea socràtica que trenca amb una tradició epicúria de gaudir a la vida d’allò que està més a l’abast. Aquesta idea de l’ànima i el cos, recollida per Plató i portada a l’extrem, és de la que neix el cristianisme.

Malgrat la crítica que en fa Michel Onfray, un dels més interessants filòsofs francesos del moment, que ridiculitza per artificial l’ànima platoniana, és més un hedonista actiu que un pensador idealista i abstracte, hi ha poc dubte que el platonisme a través del que sabem de Sòcrates fa millor l’home individualment i socialment, i el fa més feliç per la perspectiva que li ofereix de ser millor i de projectar-se en els altres. És probablement aquesta la idea més fèrtil del cristianisme i la contribució cabdal d’Occident a la història de la humanitat. Però com diu Marcel Camus, mai no estarem del tot lliures que la pesta torni.