‘Furia de titanes II’

L’any 2009 Warner Bros Pictures va produir la pel·lícula Furia de titanes II. Els seus mànagers interessaren l’Estat espanyol a finançar la realització amb ajudes econòmiques, ja que una part de l’acció tenia lloc al Parque Nacional del Teide, les dunes de Maspalomas i altres indrets de les Canàries. Varen aconseguir l’interès de l’Estat per la promoció que podia representar portar a la pantalla aquells paratges d’indubtable bellesa.

No obstant, a l’hora de la veritat les normes de la Unió Europea no permetien una subvenció a fons perdut d’un estat a un film, perquè es vulneraven normes d’igualtat d’oportunitats. Tot buscant una sortida, la van trobar amb l’ajut de Banc Santander. Cap problema: una sèrie d’empreses de la Península finançarien la producció; i la inversió seria àmpliament recuperada, aplicant les disposicions fiscals que regulen un generós tracte tributari a les empreses de les Illes Canàries, amb reduccions que poden arribar a la cota zero. Altres operacions similars es varen fer per finançar armament de bucs, perquè les drassanes tampoc podien gaudir d’ajudes directes de l’Estat. El banc va allargar els seus tentacles, i empreses catalanes de primera fila, per quedar bé amb l’entitat bancària, van accedir-hi i van dipositar quantitats milionàries en aquestes operacions, confiant en una recuperació amb escreix.

La producció va resultar molt rendible. Segons s’ha publicat, va aconseguir a tot el món una recaptació de més de 493 milions de dòlars, quan el cost va ser de només 125 milions. Es va estrenar l’abril del 2010, i va ser un bon negoci per a la gent del cinema americà.

No obstant, l’Estat espanyol, a qui s’havia ajudat a sortir del pas, es va replantejar després la reducció d’impostos que s’aplicaren les empreses finançadores d’acord amb les seguretats donades. S’empescaren que només hi tenien dret societats domiciliades a les Illes Canàries, però no les establertes a la resta de l’Estat, tot i que aquestes havien constituït unions temporals d’empreses (UTE) residides a les illes. I les inspeccions s’han prodigat amb evident afany recaptatori, i s’han anul·lat les reduccions promeses. Aquest fet afecta un bon nombre de societats mercantils, algunes d’aquestes comarques, que al seu dia van creure els dirigents de Banc Santander, i l’Estat que hi havia al darrere. I tot acabarà als tribunals!

Els castellans diuen que “una cosa es predicar, y otra dar trigo”. A l’hora de la veritat l’afany recaptatori estatal s’oblida de les seves pròpies disposicions, i abassega. Hom faria bé de no fiar-se’n.