A Pamplona i a Altsasu

El problema català no és pas un afer intern. A hores d’ara, jutges, fiscals i polítics alemanys, belgues, britànics i suïssos segueixen el cas per saber quines conseqüències tindrà sobre els seus governs. Sí, sobre els seus governs. A l’Estat espanyol, però, el PP, i els seus aliats del 155, s’entesten a fer veure que aquest és un afer intern, fins al punt que alguns repeteixen sense parar el mantra que cal, abans de res, un acord entre catalans. En realitat, el que passa és que l’encaix de Catalunya a l’Estat o, més encara, la incapacitat de l’Estat, de tots els seus poders, d’haver trobat una solució política a un conflicte polític, ho està esquitxant tot. L’exemple més fàcil és la dificultat per a la governabilitat de l’Estat, governabilitat que no té només a veure amb l’aprovació o no del pressupost. Polítics de tots els colors admeten que la governabilitat a l’Estat no estarà garantida sense una solució per a Catalunya.

Però Catalunya és present en altres crisis que viu l’Estat. La indecent sentència de La Manada n’és una. Podria reproduir la majoria d’arguments que s’han donat contra aquest atac a totes les dones perquè hi estic, bàsicament, d’acord. El sistema judicial espanyol té un problema greu de masclisme, com la societat en si, i aquesta sentència n’és l’exemple que fa que tots recordem altres casos que, malauradament, havien estat molt menys mediàtics. Cert. Però, sent una miqueta políticament incorrecte, em pregunto: hauria estat la sentència la mateixa, tot i els prejudicis dels magistrats, si els acusats haguessin estat cinc nois sense recursos del barri de Triana? Jo crec que no. Hi havia un guàrdia civil i un militar en un moment en què cal esclafar Catalunya.

El mateix passa a Altsasu. Tot i els vídeos que demostren que tot plegat va ser una baralla entre borratxos, s’hauria produït la intervenció del fiscal sense l’1-O? El PP ha jugat a treure rèdit polític –i econòmic, via empreses de seguretat privada– del terrorisme i ara en vol treure de la seva incapacitat per trobar una sortida a l’atzucac català. Una llàstima.