LA GALERIA
La nostra primavera
Recordo l’impacte de les imatges del Maig del 68 que sortien als diaris de l’època, i sempre he simpatitzat amb proclames com Siguem realistes, demanem l’impossible, Prohibit prohibir, L’estat som tots o La imaginació al poder, que bona falta ens fan avui aquí mateix. La primavera parisenca que van liderar els estudiants i que va portar a la vaga milions d’obrers es va estendre amb desigual fortuna en diferents països de l’entorn, sobretot a Txecoslovàquia, una protesta reprimida pels tancs russos. També van arribar els aires de llibertat a l’Argentina, els Estats Units (en plena guerra del Vietnam) i Mèxic, on es va produir una gran massacre d’estudiants a la plaça de les Tres Cultures. El Maig del 68 francès és el que s’ha idealitzat més, perquè va canalitzar els sentiments de canvi dels anys seixanta amb el hippisme, el no a la guerra del Vietnam i la decadència de les dictadures militars de Portugal i Espanya, tot i que els portuguesos van tenir més sort amb la Revolució dels Clavells del 1974 que no pas nosaltres, que vam retornar a la monarquia borbònica, una rèmora que no es pot entendre en el segle XXI. De fet, avui hi ha massa coses que no podem entendre ni pair, com l’infame sentència en el cas de la violació de La Manada, que només es pot atribuir a un masclisme atàvic, immoral i impropi del temps que vivim, o la destitució de la companya Patrícia Plaja perquè hagi gosat dir en una piulada el que milions de dones i d’homes diem aquests dies. No sé què més ha de passar perquè la gent, la ciutadania, reaccioni. Ja no en fan prou d’anar contra els independentistes catalans, sinó que també reben rapers, actors, joves que tenen la mala sort d’haver-se barallat amb guàrdies civils,... el sac de la injustícia és excessiu en el limitat univers espanyol. Les revoltes del Maig del 68 van fer avançar la societat de l’època, tot i que aviat el sistema va procurar assimilar-ne les proclames i els protagonistes. Des del setembre passat a Catalunya es viu un moviment de revolta del qual no som del tot conscients, però que és mirat amb simpatia a molts indrets i va molt més enllà dels postulats sobiranistes. És un esperit de lluita que s’ha de mantenir viu, i no només perquè tenim presos polítics i a l’exili, també lidera una transformació social que és possible. Cal no defallir, i tenir prou valor i coratge perquè la nostra primavera no es panseixi.