Un país a mig fer

Veig que Catalunya és un país a mig fer en alguns aspectes essencials. La dissortada història del país és plena d'èpoques molt adverses en les quals el règim de torn va procedir a anorrear l'entramat institucional propi de Catalunya i a laminar-ne les competències. En part, aquest país a mig fer s'explica per aquelles operacions de desmuntatge sistemàtic que ha hagut de patir la Generalitat periòdicament. Però, de la recuperació de la democràcia ençà, en aquests més de trenta anys transcorreguts, que aviat són dits, em fa l'efecte que les causes que expliquen aquest país inacabat que és Catalunya responen a qüestions menys comprensibles i molt més difícils d'empassar. I també em sembla que hauríem de ser-ne ben conscients per poder obrar en conseqüència i no deixar-nos entabanar més. Per aquesta raó m'ha semblat molt encertat que, finalment, el govern s'hagi decidit a tirar endavant la llei de vegueries, perquè l'ordenació del territori és una d'aquestes qüestions que, essent essencials d'una qualsevol nació, Catalunya havia deixat a mitges, empantanegada entre les províncies espanyoles que li havien imposat i les comarques catalanes. Aquesta és una qüestió d'una gran importància simbòlica, sens dubte. Les vegueries van ser vigents al Principat del segle XII al XVIII com a demarcació bàsica de la seva administració territorial. Va arribar a haver-n'hi més de vint, i reflectien les necessitats i els capricis del rei més que no pas la realitat geogràfica del país. Va ser Felip V, qui les va suprimir amb el decret de Nova Planta, va fer-les menys arbitràries, les va reduir a dotze i va canviar el nom de vegueria pel de corregiment. El simbolisme de la vegueria és flagrant.

Tanmateix, les vegueries i, sobretot, les comarques han reflectit millor la realitat geogràfica catalana, i han estat el punt d'adscripció dels catalans; a Sabadell som del Vallès i no pas de Barcelona. És veritat que obrir el debat territorial genera enrenou. Qualsevol canvi de fronteres l'origina perquè, com que el territori no creix, la porció que guanya l'una la perd l'altra. Són faves comptades. Ningú acabarà del tot satisfet i algú s'hi enfadarà. És inevitable, es faci com es faci. Ja ho hem vist. La divisió comarcal tampoc no recull perfectament ni al gust de tothom la veritat geogràfica del país, o els interessos i ambicions locals; Calaf és més de la Segarra –com bé sabien els romans, val a dir– que no pas de l'Anoia, per exemple. Però el debat no ha de ser excusa per no afrontar-lo i tancar l'organització que ens pertoca. I si la divisió fixada en les vegueries medievals és obsoleta, que ho és indiscutiblement, perquè les comunicacions modernes han minimitzat les fronteres orogràfiques i han trasbalsat la lògica econòmica organitzada al voltant del mercat més pròxim, el que cal és fer un estudi tècnic geogràfic previ que les actualitzi. Però els dirigents polítics, se'ls ha escollit perquè prenguin decisions i assumeixin responsabilitats, i no pas perquè sentin xiular el vent.

La llengua és un altre dels pilars bàsics del país. La política lingüística es va abordar molt al començament de la transició i es va optar pel sistema d'immersió amb el consens de tots els grups parlamentaris. Però tampoc es va acabar l'edifici del tot. O no hi va haver temps, o bé no es va pensar prou bé del tot. Fos el que fos, va quedar pendent de normalització el cinema. No pot ser que a la cartellera només hi hagi un 3 per cent encara no de pel·lícules en català. Tothom ha de veure que no anem enlloc així, i no dubto que tothom, aquí i allà, ho veu. El problema és que la política, vull dir els partits polítics, els interessos dels seus quadres, dels professionals de la política, han pervertit qualsevol discussió, i ara es fa molt difícil mantenir un discurs honest. Trobo que el govern ha actuat amb valentia tirant endavant la llei del cinema per corregir una situació tan injusta.

Ara: els arguments que serveixen per aplaudir que, finalment, s'hagi abordat l'organització territorial de Catalunya i que s'hagi resolt la discriminació del català als cinemes de Catalunya també valen, paradoxalment, per censurar el capteniment dels partits polítics pel que fa la llei electoral. S'hi han tornat a entrebancar; els seus interessos partidistes, personals gairebé, mesquins segur, els han tornat a entrebancar, i ja es pot dir que en aquesta legislatura tampoc no s'haurà corregit una situació que des del punt de vista nacional és intolerable.

És clar, bé sigui al juny o bé sigui a la tardor, les eleccions al Parlament de Catalunya es faran igualment com s'han fet fins ara, amb la llei espanyola. Però aquesta solució ens porta a una conclusió molt decebedora: Catalunya és una nació menor d'edat en aspectes essencials, i ho és per culpa de la immaduresa dels seus dirigents polítics, els quals, incapaços de posar-se d'acord, de fer de polítics de veritat, necessiten un tutor que els faci la feina. Si almenys fos perquè els partits del govern i els de l'oposició estan concentrats completament a treure'ns de la crisi econòmica, fer-la més passadora i menys dramàtica, i no tenen temps per perdre en qüestions identitàries que ara ja no vénen d'un dia, vull dir d'una legislatura, encara bo, però molt em temo que no és pas aquesta, la raó. I no és una qüestió per dirimir qui és més culpable, perquè la pena es paga en maduresa nacional.

Catalunya és un país a mig fer i, a vegades, sembla que deixat estar i tot.