Vuits i nous
Els pares del Maig del 68
El Maig del 68, com els Reis, són els pares. Pobres pares! Havien superat el drama de la guerra i les penúries de la postguerra, i quan a còpia de treballar de valent començaven a anar una mica bé i es podien comprar una rentadora, una televisió i un sis-cents per anar a Sant Miquel del Fai, van haver de sentir com els fills els titllaven de reaccionaris, consumistes i inservibles. No els vam acompanyar mai a Sant Miquel del Fai. De la rentadora i de la televisió, però, ens en vam servir. “Nens de casa bona que tenen el plat de sopa assegurat”. Era l’acusació dels crítics amb els revoltats del Maig del 68 a París i aquí. Aquí les revoltes van haver de ser més interioritzades perquè l’Espanya de Franco no era la França de De Gaulle per molt que tots dos mandataris fossin militars d’alta graduació. Uns pocs aldarulls a la Universitat, que no era ni de lluny la Sorbona, i cap a casa a fer-nos els interessants i a remugar contra els que ens pagaven la carrera “amb tants sacrificis”. Jo no vaig ser especialment rebel, com no vaig ser ni he estat especialment res, però pensant en algunes discussions a casa em venen ganes de plorar. Pobres pares, que no llegiran això.
Amb motiu del cinquantè aniversari del Maig del 68 que ara se celebra algú m’ha preguntat si jo “també” vaig ser a a París aquells dies. És un “també” mordaç. Ara no tant, però anys enrere tothom havia estat a París aquell maig: per casualitat, perquè és trobaven de pas per la ciutat, o amb l’objectiu de reunir-se als irats. Era com el carro d’en Rusiñol. En Santiago Rusiñol, que després d’haver fet la volta a Catalunya amb aquest vehicle de tracció animal tothom afirmava haver-lo acompanyat. Jo no era a París. Per edat, ho hauria d’haver fet de la mà dels pares i en condició de turista. Però els pares no podien anar a fer turisme a París. El cotxet arribava a Sant Miquel del Fai i els avions eren inaccessibles
Dit això: benvingut Maig del 68 que, diguin el que diguin, ens va fer més lliures, més desacomplexats, amb efectes positius perennes. No insistiré a enumerar-ne els beneficis. En aquests dies commemoratius ja han estat dits, juntament amb les contraindicacions que també s’hi han observat. Els més crítics diuen que va ser un fracàs. Home, hem sortit prou espavilats i hem fet alguns serveis en camps polítics, culturals i de costums.
Cada generació ha fet el seu Maig del 68. Perdonin l’obvietat. Si no, encara ens cenyiríem la túnica o escriuríem i aniríem amb carro com Rusiñol. Tots els pares un moment o altre han hagut de sentir-se dir de tot. Només que aquell Maig va ser més expeditiu, més de cara enfora. Els pares, que també van ser primaverals, acaben sent comprensius.