Sublimar allò quotidià

Vaig coincidir amb el fotoperiodista Joan Guerrero als diaris El Observador i a El País. El primer contacte que hi vaig tenir va ser una mica incòmode, cosa que sembla una incongruència tenint en compte que es tracta d’una de les persones més bones que he conegut, d’una bondat que ja no es porta. Jo cobria una exposició, a ell li va tocar fer la fotografia. Només entrar va començar a fer de capità Haddock i a maleir aquell art. “Pamplines”, en deia de l’art modern, tot i que la seva obra per a mi sempre ha estat plenament contemporània. Té una càrrega conceptual molt forta perquè sempre aporta molts elements que no es veuen a la imatge. Utilitza el temps i el silenci. És presumptament realista, però falseja la realitat amb un intens blanc i negre que aporta volum a la bidimensionalitat de la fotografia. Jo li deia que ell també era un artista. Ell, amb la seva característica ironia sorneguera, deia: “Jo em dedico a sublimar la quotidianitat.” Acabada la frase, tots dos ens petàvem de riure. Guerrero havia arribat de Tarifa a Catalunya per una via de ressonància tòpica: “Vaig arribar a l’estació de França amb una maleta de cartró lligada amb un cordill, com tants altres emigrants.” Eren els principis dels seixanta, i del carrer Poeta Cabanyes –el mateix que en Serrat–, al Poble-sec, va passar a Santa Coloma de Gramenet, on va participar en el procés de transformació d’una ciutat amb ànima de formigó a una de cor humà. A la revista Grama va començar a publicar la seva obra, que barreja poesia, testimoni, plasticitat i periodisme. Els seus reportatges, parlin del que parlin, sempre tenen la persona humana com a centre d’atenció. El seu treball ha estat recentment reconegut amb el premi Singladura que organitza Òmnium del Barcelonès Nord. L’objectiu és reconèixer persones que han vinculat el seu esperit creatiu a la comarca. Abans que a Guerrero, l’hi van concedir al poeta Màrius Sampere i a l’actor Lluís Marco.