De set en set
El gran rusc
Som a l’era del Gran Germà, la distòpia escrita per George Orwell a la novel·la 1984. Ens controlen. Tothora i des d’arreu. Ens inventen. Ens pressuposen sense impunitat. I si cada petit espai de vida quotidiana fos un petit rusc amb l’estructura i les tracamanyes d’un rusc? Un rusc a cada casa, a les terrasses, a tots els xamfrans del nostre pensament embromat. No estiguis amb una persona perquè sense ella mors, sinó perquè amb ella vius. No t’enamoris de qui et convé o de qui no et convé. No hi pensis, en això, quan et fonguis davant d’uns llavis encesos. Deixa’t raptar per l’energia que t’abocarà al penya-segat dels ulls de qui et mira com si no hi hagués demà. Per no emprenyar el cosmos, la cosa ha de ser mútua. No val insistir, assetjar, pidolar, conformar-se amb la molsa. Per estimar a fons només cal palpar la veritat de l’altre. I confiar-hi. El secret de tot radica en la calma. La calma racional que s’emparenta amb la passió indomable: elles dues poden reconciliar-se, cal saber integrar-les com la fruita i la llet en una batedora. No pots buscar l’amor, llançar mil ampolles amb missatges al mar i que et denunciïn per contaminació. L’amor arriba com un ram de roses que no esperes, com un sotrac en plena autopista. I és llavors quan t’adones que vius en un gran rusc: els borinots seguiran rondant la vella mare, l’abella reina que només té ulls per tu. La vespa guardiana estarà al cas de tot, i hackejarà l’empenta dels borinots amb una gentilesa fora mida que encara els torbarà més. La mel regalima per les parets. Pots sortir del meu cap, sisplau? Ah, i gràcies Toni per fer volar la metàfora: la base de tot plegat no pot ser més real. Ni més blava.