La República d’un sol poble

La República, malgrat el que plantegen alguns independentistes propensos al realisme màgic, no existeix. El 27 d’octubre el president Puigdemont va decidir no implementar-la amb la signatura dels decrets pertinents. Una decisió que cal respectar en un moment de màxima gravetat. Però mai hi havia hagut tanta força per assolir-la. Potser a la CUP o a alguns sectors de JxCat els pot interessar repetir eleccions. Però malbaratar la força assolida seria un error històric. La investidura definitiva que sembla obrir-se pas –amb permís de la CUP– arribarà un cop esvaïda la boira de les maniobres partidistes. Legítimes, però que cal emmarcar en la construcció d’un nou espai polític, el de JxCat, a partir del progressiu desmantellament del PDeCAT, si més no com a organització política amb criteri propi d’actuació. I evidentment de l’afermament d’un lideratge, que ningú dubta que és el de Carles Puigdemont. Sense perdre l’oportunitat de desgastar ERC, que ha aguantat estoicament les escomeses dels socis. I malgrat tenir el president a la presó i la secretària general a l’exili, els de Junqueras i Rovira s’han dedicat a articular un full de ruta republicà de fons, que pot ser discutible però que és a hores d’ara l’únic conegut i viable. Finalment, JxCat està ja en maniobra d’aterratge. I cal facilitar-ho sense retrets, perquè urgeix començar a treballar per convèncer molts dels centenars de milers de catalans i catalanes que encara no estan per la República que aquesta és la millor via de futur per a ells i els seus fills. Parlin el que parlin i se sentin nacionalment com se sentin. Si més no, millor que una monarquia autoritària representada a Catalunya per un partit neoliberal com Ciudadanos supeditat als grans poders fàctics econòmics i al conjunt de l’Estat per un PP infectat fins a la medul·la per la corrupció. El republicanisme necessita convèncer molta més gent per ser prou fort, però sobretot per mantenir la idea d’un sol poble. Ara amb la República com a nexe d’unió.