Primavera

S’ha desbordat tant la primavera durant la primavera d’aquest any 2018 que hi ha gent que l’ha començada a veure com un excés. Tanta primavera atabala. N’hi ha hagut tanta i a tants de llocs que costaria trobar un riu o una riera que no hagi arribat amb força al final del seu curs, una muntanya del Pirineu que no s’hagi atipat de neu, un fruiter sense les branques vinclades per tants de fruits, un sembrat tan esponerós que no s’enfili als quatre marges, un pagès murri que no compti els guanys que acabaran fent –a costa d’ell i dels seus camps i del seu esforç– els intermediaris. La primavera de l’any 2018 passarà a la història com un excés. Quedava bé allò de “Pel maig, cada dia un raig“ quan només era una dita. El cas és que, ara que tenim aquesta primavera excessiva a sobre, no hi ha hagut al·lèrgic que no s’hagi ressentit dels seus mals com tampoc no hi ha hagut tribunal constitucional que no s’hagi revoltat contra tanta democràcia. Sí, també quedava bé allò de “Cada persona, un vot”, “Serà allò que els catalans acabeu decidint”, “Mentre hi hagi pau podrem parlar de qualsevol cosa”. Com ha passat, doncs, amb la primavera, tanta democràcia ha acabat també rebentant les costures de la constitució i de les lleis del Reino, ha evidenciat les limitacions clamoroses d’Espanya, aquest projecte d’uns quants; ha afegit diòptries a la miopia de molts polítics, de molts de jutges i d’aquell monarca. Cinquanta anys després de la primavera del maig del 68, hem aixecat les llambordes de les vies massa estretes de la transició. Sembla que a Catalunya molts no ens conformem veient la platja. Volem anar-hi amb vehicle propi. I no ens gosen comptar. Però com podran aturar-nos? Necessiten temps els que encara ens manen.