El capellà cineasta

Un curs, van irrompre a col·legi uns escolapis a mig fer que venien a rejovenir el centre educatiu regit per capellans grans. Tenien pocs anys més que nosaltres i estaven tocats pel Concili i per la il·lusió pedagògica. En recordo en Barranchina, que dibuixava; en Miquel Pardo, que explicava molt bé la història; l’Antoni Marcet, un gran tutor mort fa uns mesos a l’escola que l’havia acollit i on havia retornat com a rector; l’Isidre Bravo, en Josep Maixenchs... El matemàtic Jaume Sistach em sembla que era una mica més gran i que ja hi era, quan aquests van entrar. L’Isidre Bravo, que també dibuixava, me’l vaig trobar molts anys després dirigint el Museu de l’Institut del Teatre. Custodiava els putxinel·lis Didó. Me’ls va ensenyar, i una mica més i arrenco a plorar. Jo havia estat un assidu espectador dels putxinel·lis Didó quan veien cada any a Mataró per la Fira. A la universitat, el professor Ricard Salvat em va preguntar quina obra de teatre m’havia agradat més a la vida i li vaig dir que totes les dels putxinel·lis Didó.

A Josep Maixenchs el vaig anar a entrevistar per al diari, també al cap de molts anys. Era el fundador i el director de l’Escac, l’escola de cine vinculada als escolapis que tant bons resultats està donant. Com l’Isidre Bravo ja no era capellà i havia trobat la professió ideal i que més li esqueia.

Josep Maixenchs va renovar el cine del col·legi. Aquest cine oferia sessions dobles, els dissabtes i diumenges a la tarda. Abans d’en Maixenchs la programació era confiada a un senyor que recordo que es deia Marín i que era el projeccionista del cine Avenida de la Luz, situat en un subterrani de la plaça Catalunya de Barcelona. El senyor Marín enviava cap a la nostra escola les primeres pel·lícules que trobava, que eren tan dolentes com jo, que era petit i totes m’agradaven, sospitava. El pare Maixenchs va agafar el relleu del senyor Marín i a partir d’aquí totes van ser de bones a boníssimes. La meva cultura cinematogràfica, que és l’única una mica sòlida que tinc, es va formar aquells dissabtes i diumenges. Em vaig fer acomodador per veure-les una i altra vegada. A l’hora del pati dels dies lectius buscava la companyia del pare Maixenchs. Parlàvem de cine. Ho havia vist tot, ho sabia tot. Els capellans dels ordes educatius són molt cinèfils. Comencen valent-se del cine com a element pedagògic i acaben aficionant-s’hi. El patró del cine és sant Joan Bosco, el dels Salesians, la competència. Ho podria ser sant Josep de Calassanç, fundador dels escolapis, que també va néixer i viure abans del millor invent del món. Podria ser-ho Josep Maixenchs.

S’acaba de morir. Quan el vaig entrevistar em va ensenyar l’Escac, que forma creadors d’imatges. Em va confiar que s’estava tornant cec.