El balconer enamorat

Tinc a les mans un llibre amb moltes il·lustracions del Mataró polític durant la República i la guerra. Hi abunden els balcons. El balcó de l’ajuntament, el de l’Ateneu Popular, el del bar Clavé, el del bar Pepín... Estan ocupats per homes que s’adrecen a un grup congregat al carrer. Els balconers gesticulen i s’inclinen a la barana amb aquell gest d’aplegar espigues amb el braç que tots hem vist en les fotografies de Francesc Macià o Lluís Companys en uns altres balcons, els de la plaça de Sant Jaume de Barcelona. Cada època crea les seves postures, com crea pentinats i la moda. Si els oradors dels balcons són republicans i d’esquerres, no hi falla mai el corbatí de Francesc Rossetti. Es deia així: Francesc Rossetti Sànchez. Havia estat mà dreta de Serra i Moret quan el polític socialista havia ocupat el càrrec d’alcalde de Pineda de Mar. Havia estat el Germà Setciències del Cau Grillat. El Cau Grillat fou com el Cau Ferrat de Sitges, amb uns anys de retard i unes altres inclinacions. Els seus membres es feien dir germans, es reunien en un local presidit per un taüt, organitzaven costellades el Divendres Sant i es menjaven els capellans amb forquilla i ganivet. Amb Primo de Rivera, ase dels seus cops, van anar tots a la presó. Van publicar una revista molt ben feta i interessant que van titular Fortitut, en principi per ridiculitzar Lo pensament Marià, editat per la parròquia. Francesc Rossetti hi escrivia articles i poesies. Era sobretot poeta. Ho compatibilitzava amb la presència als balcons. Si no tenia un balcó a mà pujava a la plataforma del tramvia –“allà a Mataró hi havia un tramvia”– i arengava les masses traient el cap per la finestra del conductor. Va ser regidor de l’Ajuntament republicà. Al final de la guerra va ser depurat, amb prohibició de viure a Mataró. Va traslladar la residència a Malgrat de Mar, on va morir el 1978, als vuitanta anys. Semblaria que la poesia d’un home així hauria de ser de l’estil de Les tombes flamejants, la d’un poeta de balcó i tramvia. He anat a buscar el seu llibre Galanies. Cada poesia és una declaració d’amor a una senyora de carn i ossos el nom de la qual figura sota el títol. Senyora que veia, senyora que Rossetti feia mereixedora de floretes, de vegades amb un vernís eròtic. “Oh qui pogués / al frec d’un bes / embolcallar-se amb ta cabellera...”, diu a Angelina Duran. Era la meva àvia. Quan a casa li ho recordàvem, exclamava: “Quin poca-solta”. El republicà socialista reduït a un poca-solta. Jo suposo que l’exili de Malgrat va tranquil·litzar els marits de moltes senyores. Ell, però, hi va insistir: el 1952, quan eren àvies, va reeditar el llibre, de 1920. Li va il·lustrar la portada el meu pare, el fill de l’Angelina.

Quines coses d’evocar: en Francesc Rossetti. No els molesta, oi?