anàlisi. [email protected]
És ben estrany tot això
És ben estrany tot això. Semblaria de lògica assenyada que en un debat monogràfic sobre l'economia espanyola, en plena crisi econòmica, crisi financera i crisi de credibilitat i de solvència, l'objectiu dels discursos dels líders polítics i les seves propostes haurien d'haver anat encaminats cap a fer una anàlisi exhaustiva de la situació, concloure'n el diagnòstic, i proposar mesures terapèutiques. Encara vull pensar que, així com quan es fa un comitè mèdic per analitzar l'estat i la teràpia d'un malalt greu, de la seva malaltia, de la gravetat de la seva malaltia, de la teràpia aplicada, de si s'ha de modificar o canviar la medicació, de quines alternatives tenen..., i tots els professionals, després d'un debat professional rigorós, arriben a una conclusió i prenen unes decisions amb l'objectiu comú de salvar el pacient, algun dia això pugui ser possible en la política.
No m'imagino un comitè mèdic on els professionals només pensessin a fer la punyeta al director, procurar-ne el desgast amb l'esperança d'ocupar-ne el seu lloc, mentre el malalt s'està morint. I això que en la medicina, i en altres àmbits del món laboral, es veu tan clar, en el món polític, de moment, és impossible. Em fa ràbia i em sento enganyat quan, en les intervencions dels líders en el Congrés, els aplaudiments dels propis són sempre per agrair una crítica audaç o mordaç a l'adversari i mai per aplaudir una idea brillant. És clar que, si agafem el debat passat, ses senyories no haurien tingut cap oportunitat d'aplaudir. Siguem realistes.
Però ens hem de convèncer tots que l'economia espanyola és un malalt greu, molt greu!, que cal tractar amb tota la professionalitat, amb tot el rigor i amb tota la fermesa possible. I lamentablement haurem de canviar el paradigma que Zapatero ens ha portat durant tot aquest temps. Deia l'escriptor mexicà i Nobel de literatura Octavio Paz: el populisme només es pot mantenir mentre tenim la cartera plena. I fins ara era el missatge socialista: tranquils que nosaltres ho paguem, farem allò que creiem que s'ha de fer encara que no es pugui fer. Ens endeutarem. D'un principi van negar la crisi, i després van perdre la perspectiva de futur, i ara s'han trobat que el futur no és el que esperaven que fos, com passa molt sovint. I avui el canvi que s'imposarà serà dir a la gent: només podrem fer allò que podrem fer, i justet, i fins i tot haurem de deixar de fer alguna cosa que hauríem de fer. La caixa és buida, estem endeutats, i en aquestes circumstàncies, com deia Paz, no són possibles les alegries.
Mentre es produïa el debat parlamentari, sortia la notícia estadística de l'escanyament de crèdit que pateixen les empreses, un dels fets, no dic l'únic, que agreugen la crisi. I des de la tribuna ningú se'n va fer ressò i molt menys proposar solucions.
Sembla que una iniciativa improvisada, com sempre fa el president Zapatero en temes econòmics, de crear un nucli dur ministerial, amb clamoroses absències, per tal de dissenyar juntament amb totes les forces polítiques, si és possible, un gran pacte d'estat per sortir de la crisi és l'única proposta del debat. La primera reunió serà dijous que ve, i la proposta, tot i ser oberta per tal de poder arribar a un consens, té quatre eixos bàsics: mesures encaminades a la creació de llocs de treball, mesures encaminades a la reducció del deute perquè no comprometi el futur, mesures per enfortir i estabilitzar el sistema financer, i mesures per fer arribar el crèdit a les empreses. Fins ara el nivell d'improvisació ha estat tan gran, que volem tenir l'esperança que hàgim iniciat un camí, ja sense retorn, cap al seny. No fa tres mesos que es van aprovar els Pressupostos Generals del 2010 i, com pensàvem molts en el seu moment, ja han esdevingut inútils. Curiosament els únics beneficiats d'aquests pressupostos inservibles hauran estat els bascos ja que, per votar-los, els han blindat el seu sistema de finançament. Ja és ben estrany tot això.