L’hortet

El president Francesc Macià va ser el gran promotor de la caseta i l’hortet. Ell era nascut a Vilanova i la Geltrú, en un temps en què la majoria de la gent vivia de l’agricultura i la ramaderia i uns quants feien de pescadors, si parlem de pobles mariners. Tenir un hortet era sinònim de qualitat de vida, ja que suposava un complement econòmic força important. Després de la guerra incivil, el meu pare, que era sastre, va tenir sort de l’hort que tenia al darrere de la casa de Sant Feliu de Pallerols, a la Garrotxa, per poder donar menjar als sis fills i quatre filles. La veritat és que un hort és una verdadera font de riquesa. O millor dit, era. Quan penso tot el que arribàvem a collir d’aquell tros de terra me’n faig creus. No podem fer comparacions amb els temps actuals. Abans es feia cada casa el planter i se’n donaven entre els veïns si a algú n’hi faltava. No hi havia motocultors i tot es treballava a cop de fanga i aixada. Encara veig la imatge del meu pare, amb americana i corbata –havia de fer honor i propaganda de la seva professió– cavant les mongeteres, les patateres o les tomateres, tirant adob autèntic –el desguàs del vàter anava en un pou sec i amb semals ho transportàvem a l’hort– i posant canyes on feien falta. Ah, i no hi mancaven diversos arbres fruiters, que ens donaven pomes, peres, cireres en quantitat, que tot ajudava a l’hora d’enredar la gana. I fins i tot teníem tres o quatre bucs d’abelles, que ens les feien passar magres quan arribava l’hora de brescar. I també algun veí del carrer de Sant Sebastià es cagava en en Pep quan alguna abella empipada li clavava el fibló. Tenir un hort 50 anys enrere era tan normal com ara tenir un mòbil. A pagès, per descomptat, l’hort ja tenia un lloc reservat, que passava de generació en generació. La gent del poble s’espavilava i pràcticament tothom havia trobat un raconet per treballar-lo un cop acabada la feina habitual.

L’hortet torna, sembla que aquesta és la notícia, i no tant pel beneficis econòmics que comporta –soc dels que estan convençuts que s’hi perden calés– com per la seguretat de collir un menjar de qualitat, natural al cent per cent. Els fems que utilitzo són el que surten del compostatge que em faig, barreja de menjar sobrer i herba del jardí. No vull ara discutir si això m’assegura el cent per cent de qualitat, però em sembla que val la pena. Ni que sigui pel gust d’aquells enciams o tomates, collit i menjat. I, a més, tenir hort té un altre avantatge, i parlo particularment per als jubilats, i és omplir el temps, fruir de la natura i foragitar les cabòries. Quan baixo a l’hort hi ha dues eines que són indispensables: l’aixada, o el tràmec com en diem a l’Empordà, i la cadireta. Sí, sí, ja sé que els més joves no ho entendran, però la cadira per a mi és del tot necessària. Treballo una estona, plantant cebes o tomateres, i paro, m’assec a la cadira i dedico un temps a la meditació i a la contemplació. Com que els jubilats, el més important és que tenim temps, no tinc cap pressa. I voleu creure que em sembla que les plantes em rendeixen més des que passo llargues estones contemplant-les? Estic segur que els transmetem energia positiva. No en dubteu pas. M’estic imaginant en aquests moments alguns amics meus que es fan un fart de riure llegint aquesta filosofia barata de la vida. Per a molts, tot això és perdre el temps. Jo els anomeno intel·lectuals. Són capaços de passar-se tot un dia llegint un llibre i no pas qualsevol, no, sinó llibres d’alt nivell. Bé, al món hi ha d’haver de tot. Jo també dedico uns temps a la lectura, però si m’han de deixar només amb una cosa, em quedo amb l’hort. Mentre pugui, és clar.