La cadira de Torra

Com que fa setmanes i mesos que reclamo la formació d’un govern que actuï i ens empari, ara que des d’ahir en tenim un hauria d’estar content. No m’hi vegin gaire. Estic impregnat de l’ambient depressiu que s’ha viscut al Parlament els dos dies que ha durat la investidura de Quim Torra. Si el ple de la declaració de la independència del 27 d’octubre va ser trist, impropi d’un fet tan transcendental, el d’aquests dos dies gairebé el supera. Hi fa que hi hagi polítics a la presó i a l’exili. Hi fan aquells llaços grocs als escons que els recorden. Hi fan els seus familiars a la tribuna de convidats. Hi fa, també, la incertesa. El ple de la independència preveia el seu fracàs. I el d’aquests dos dies? Del discurs de Quim Torra em van agradar les cites literàries d’autors antics i moderns. Com que li havíem dit que vivia encallat en Eugeni Xammar, va exhibir coneixements, que en té, de Joan Fuster i Montserrat Roig. Es va expressar en quatre idiomes. Ens satisfà que els nostres mandataris exhibeixin poliglotisme. Però em vaig perdre. L’aspirant i ara president va parlar de fer república, d’elaborar una constitució... Molt bé. I aquestes coses que han fracassat en un primer intent, ¿com es faran realitat en un segon, si la situació s’ha fet molt més difícil? Sol·licito que el nou president m’ho expliqui, res més. Afirma que serà un president provisional per respecte al legítim, Carles Puigdemont. Pot ser una provisionalitat llarguíssima perquè a Puigdemont no se l’espera en molt temps, per a pena seva i de tots. La provisionalitat s’acusa quan el legítim suggereix al successor de convocar eleccions l’octubre. D’aquí a l’octubre es pot fer república i una constitució o alguna obra de govern? Eleccions per quin motiu? Estic amb els que retreuen a Torra no haver fet un discurs inclusiu. Va parlar per a satisfacció dels seus, sobretot en el primer. Molts van quedar efectivament satisfets. No m’hi comptin del tot, malgrat ser “dels seus”. Els independentistes haurien de ser més crítics amb els líders i partits que els representen, i exigir-los autocrítica. No es pot deixar la censura als “unionistes” i encara menys als insultadors. S’han fet moltes coses malament, des del primer d’octubre, i es tracta de no insistir-hi. I assajar una nova estratègia? Ignoro quina, ells l’haurien de saber, per això són polítics. Ni que fos declarar la independència i avall, com els impacients reclamen. En el discurs de Torra no s’endevinen novetats, sinó l’etern retorn. Confiança, però.

No em vull creure, perquè no pot ser veritat, que Puigdemont hagi prohibit a Torra l’ús del despatx presidencial. Donaria la raó als que acusen Torra de titella, escolanet, delegat o coses pitjors. Com es pot mantenir calenta una cadira si no s’hi està assegut?