I tu... què vols ser de gran?

És divendres. Última hora de classe en una aula amb alumnes de 4rt d’ESO. A l’institut de secundària ens han reunit a diferents perfils professionals perquè expliquem als joves en què consisteix la nostra feina. A la taula ens hi trobem una mestra d’escola bressol, un pedagog, una educadora social, un publicista, una advocada i una periodista. Dos dels ponents també fan classes a la universitat. Entre el públic adolescent hi ha alguns interessats en el periodisme esportiu; fet que m’obliga a explicar que han de pensar que la majoria de partits –siguin de futbol o de waterpolo– es juguen el cap de setmana i que això impedeix moltes vegades poder sortir amb els amics o tenir una “certa vida social”. O que els horaris dels diaris, de les televisions i de les ràdios obliguen a plegar tard gairebé cada dia. Cares llargues entre els assistents quan s’hi afegeix que els sous de la professió, en general, no són per tirar coets. També quan s’explica que en carreres com dret s’ha d’estudiar entre quatre i cinc hores cada dia, per anar bé. El pedagog, veient la decepció a la sala, llança la pregunta del milió: i tu... què vols ser quan siguis gran? Els alumnes van responent un per un: n’hi ha que aposten per ser periodistes, d’altres per ser advocats, criminòlegs... o estudiar administració i direcció d’empreses. Fins i tot n’hi ha alguns que es declaren totalment perduts: sense saber encara què volen ser de grans. Uns dubtes raonables en plena adolescència. Potser la xerrada no els servirà per aclarir el seu futur però sí que els diferents professionals vam coincidir en un consell: l’important és formar-se, estudiar i tenir motivació. I sobretot, com a mi em van aconsellar a la seva edat: “Fes el que t’agradi”.