Pedro

Pedro Agra­munt és un dels per­so­nat­ges més con­tro­ver­tits i alhora més peri­llo­sos. Con­ver­tit en pre­si­dent de l’Assem­blea Par­la­mentària del Con­sell d’Europa, el tal Agra­munt es va dedi­car, entre altres coses, a fer acti­vi­tats que els seus col·legues par­la­men­ta­ris han con­si­de­rat impròpies, raó per la qual ha estat apar­tat del càrrec. Impròpies política­ment par­lant i per­so­nal­ment par­lant.

Per desgràcia ens hem acos­tu­mat molt, massa, als lamen­ta­bles espec­ta­cles dels polítics. I el cas Agra­munt inclou tots els ingre­di­ents pos­si­bles d’una novel·la de baixa qua­li­tat. Con­tac­tes amb dic­ta­dors, diners cir­cu­lant amb massa ale­gria, sexe abun­dant, pre­potència, secre­tisme. En aquest cas con­cret, fins i tot decla­ra­ci­ons clara­ment fora de lloc. El tal Agra­munt, quan el varen acu­sar de con­cer­tar, pagant amb els diners dels con­tri­bu­ents, orgies amb fins a tres pros­ti­tu­tes, es va limi­tar a dir que ja li agra­da­ria poder-ho fer. Increïble però cert.

No con­tent amb fer el ridícul amb decla­ra­ci­ons com aquesta ara Pedro Agra­munt ha deci­dit con­tra­a­ta­car i rei­vin­di­car-se davant el Con­sell d’Europa. I per a fer-ho s’ha empes­cat que és una víctima de totes les cons­pi­ra­ci­ons hagu­des i per haver. Com no podia ser altra­ment, Pedro Agra­munt ha res­pon­sa­bi­lit­zat el cata­la­nisme dels seus pro­ble­mes però hi ha afe­git un com­po­nent si més no insòlit: cul­par George Soros d’haver ins­tru­men­ta­lit­zat l’inde­pen­den­tisme. I aquesta sí que és bona.

Agra­munt fa això perquè sap que a l’Europa cen­tral hi ha uns quants estats que farien qual­se­vol cosa per odi a Soros. I es pensa que traurà pro­fit del fet d’esmen­tar-lo. El pro­blema és que amb això genera una con­tra­dicció tan bèstia que queda desa­cre­di­tat ell sol. Perquè si fem cas de la seua estrambòtica teo­ria, l’inde­pen­den­tisme català seria l’únic movi­ment polític del món que tin­dria de manera simultània el suport de Vla­di­mir Putin i de George Soros.