El mòbil d’Èdip

Dimarts vaig córrer a veure dues manifestacions culturals que s’acaben: l’exposició de William Morris al MNAC, que tanca demà, i Èdip al Romea, que es prorroga uns dies. Alexandre Cirici ens havia fet estudiar Morris, el creador d’Arts & Craft, moviment artístic i decoratiu que va fer agradables per dins les cases de Londres que per fora estaven intoxicades pels fums de la Revolució Industrial. Una col·lecció d’objectes bonics. Una mica més tard van arribar aquí. Com que vaig néixer en una casa antiga, em vaig sentir com a la de la meva infantesa. Quan rascaven la paret els pintors sempre trobaven un paper que semblava de Morris, i l’àvia extreia els carquinyolis d’un galeter Arts & Craft que li havia tocat a la seva mare en una tómbola.

Cap al Romea. Passo per la plaça Sant Agustí i hi trobo a faltar el monument a l’actor Iscle Soler, de Gargallo: un bust que sembla que tingui el cos empresonat en un bloc de ciment o “que emergeixi d’un pou”, segons Pla. Què s’ha fet de l’actor que va oferir funcions glorioses al Romea en l’època dels papers decorats a les parets? Quan arribi a casa escriuré a Lluís Permanyer per si ho sap. No em consta que fos un negrer com Antonio López.

Èdip. Molt al principi, quan el protagonista dialoga amb el cor que només li enumera desgràcies, sona un mòbil que sembla sortir de l’escenari. Com que havia llegit que era un muntatge “sense modernitats” me n’estranyo. L’oracle es comunicarà per telèfon? Sona una segona vegada, i per la cara assassina que fa Julio Manrique entenc que no estava previst i que ve de la platea. A mi la tragèdia Èdip, narració detectivesca amb uns embolics familiars extrems, sempre m’ha fet una mica de riure, si prescindim del final, i perdonin. Penso si Sòfocles, que hi treballa a fons l’anomenada ironia tràgica i les endevinalles (“avui, Èdip, naixeràs i moriràs”) no en buscava l’efecte. La ironia, encara que sigui tràgica, conté un punt d’humor. Com devien acollir els espectadors que anaven en massa al teatre d’Epidaure menjant olives amb pinyol aquesta saturnal de pares, mares, fills i gendres en un palau? Ricard Salvat ens deia que plorant i aclaparats per la força funesta del destí. Vol dir? Freud la va acabar d’embolicar. Que la trucada del mòbil no fos d’un fill amb Erasmus que tot d’una s’ha recordat de la mare i que quan torni no reconeixerà el pare. Però Èdip és molt més que la reducció freudiana. És política, fins i tot actual, és una immersió en l’home, és el text més ben escrit i travat de tots. Fa plorar per excels. Manrique i el director Oriol Broggi, que ja ens havien ofert un Hamlet tan clar, tan net i tan entenedor com aquest Èdip, haurien d’anar a rescatar la figura patriarcal d’Iscle Soler o usurpar-li el lloc.