Unitat i acord que manquen

Hi ha una voluntat clara del govern espanyol i dels partits que li donen suport de no tornar a passar per la vergonya de veure com la força d’una majoria dels catalans els passava pel damunt i es feien coses que ells van dir que mai no es farien com ara la consulta del 9-N o el referèndum de l’1-O. Per això, tot i que tenim govern, i mira que ha costat perquè l’Estat i les seves forces així ho han volgut, no en deixaran passar ni una, explicitat des de la seva perspectiva. El que vol dir que ni volen ampliar el 155 als Mossos i els mitjans públics i que no estan disposats a permetre allò que no volen, que és l’exercici legítim del dret a decidir. Que això ho faci Ciutadans, no estranya, com tampoc les actuacions de Vox, l’arma utilitzada per anar denunciant tot el que faci olor de catalanisme i, de fet, de democràcia. Però el paper del PSOE i del seu secretari general són per llogar-hi cadires. De tal manera que a vegades semblen estar a la dreta del partit de govern, el PP, que ja no sap què fer per demostrar que és més espanyol i més contundent que el partit que els fa ombra i que va ser creat per combatre la llengua i l’escola catalanes. Tornem a Pedro Sánchez. L’home ha dit (gràcies) que no hi havia delicte de rebel·lió en el que havia passat a Catalunya, cosa que molts afirmem des de sempre, però immediatament diu que cal canviar la llei per ajustar-la per així poder perseguir judicialment les idees pacífiques d’una majoria de ciutadans. I van més enllà i propugnen que no hi ha dret a la discrepància i que per ocupar un càrrec no es pot discutir la Constitució. Això té un nom i no és democràcia. Davant d’això cal unitat, ara trencada. Tarradellas, al Sense ficció sobre la seva tornada, va donar la clau del perquè es va reinstaurar la Generalitat republicana el 1977: “Només podíem vèncer si ens posàvem d’acord.” Doncs això. Els partits catalans, amb el PSC de Reventós al capdavant, ho van fer. On és ara l’acord en allò que és essencial?