Periodisme cultural

El periodisme cultural ha de fer malabarismes per poder encabir en les seves escarransides seccions dels diaris l’amplíssima activitat d’un sector viu, plural i sempre canviant. No hi ha una fórmula tancada, per sort, però sí que l’objectiu és, o hauria de ser, intentar trobar un equilibri entre l’oferta oficial (que, no ens enganyem, acaba sent la dominant, per fàcil i mastegada) i les manifestacions marginals que no troben els canals de difusió per fer-se visibles (no els troben o directament no els busquen). La informació cultural té un fil de veu que s’ha de fer sentir enmig del soroll mediàtic del món de la política o dels esports. D’aquí que, sovint, alguns mitjans de comunicació optin per donar el titular cultural a sis columnes a allò que mai l’hauria de tenir, només perquè els garanteix aquest ressò que altres notícies molt més consistents no assoleixen. Recentment ens n’hem trobat una que clama al cel, d’un suposat historiador (el nom del qual no ens dona la gana de promocionar) que nega que Picasso pintés el Guernica per denunciar els horrors del feixisme. Segons ell, les esquerres han manipulat el que en origen era un innocent retrat familiar. De Picasso diu que era “apolític”. Quina barra. Aquest revisionista tan sapastre ha aconseguit pàgines senceres en la premsa escrita i digital. Aquí li hem dedicat unes breus línies que tant de bo es poguessin autodestruir en un tres, dos, u...