Clar i català

Ja em permetran que, per un dia, deixi de costat els meus coneixements econòmics i tregui la pols a un diploma de la Facultat de Dret de Barcelona. Catalunya està immersa en un seguit de discussions, que tenen el dret com a base, sigui espanyol, alemany o belga.

Un dels principis generals del dret és que les normes que el regeixin siguin clares. Un “corpus” legislatiu enrevessat és inacceptable. I aquesta claredat s’exigeix especialment en el dret penal, ja que són les persones les que rebran el pes de la llei.

Una primera distinció, aquí i a Singapur, és la dels delictes i les faltes. Els primers poden merèixer presó, mentre que amb les faltes entrem en el terreny de les sancions econòmiques o d’aquest estil, però mai la presó. Encara recordo l’exemple que ens posà el catedràtic de dret penal a la Universitat de Barcelona. Si un noi, proveït d’unes tisores, talla la trena de la noia que estimava i la deixa plantada, s’ha de qualificar aquest fet com un delicte o una falta? És una falta, que mereix un càstig, però no la presó. La noia passarà vergonya i haurà d’esperar uns mesos a poder lluir la trena que tenia, però el dany és reversible.

Al marge de la qualificació del delicte i de les seves circumstàncies, que mereixen una jurisprudència –casos similars resolts per altres tribunals–, el fet central investigat ha de ser clar. I la claredat vol dir que la gent sense coneixements jurídics, també qualifica durament aquell fet. Aquí i a Singapur. Si a més de tallar-li la trena, el noi dona una pallissa a la noia, entrem ja en el món dels delictes i d’una més que possible pena de presó.

El concepte bàsic que els tribunals espanyols, alemanys i belgues, estan estudiant aquests dies és el de violència. Segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, violència és abús de força o fer quelcom a la força. Ningú va veure que els polítics o dirigents empresonats de grups utilitzessin la força per aconseguir el que volien. La seva preocupació era precisament frenar l’ímpetu d’una gent emprenyada d’allò més. Si alguna cosa van fer els presos polítics va ser impedir la violència. Els hauria resultat molt fàcil atiar els manifestants i provocar la violència, però la van aturar. Pujar dalt d’un cotxe no és violència, de la mateixa manera que tallar una autopista no és terrorisme, sinó un fet que provocarà maldecaps i problemes als perjudicats, però no hi ha terror.

Els conductors no es van amagar aterrits sota del cotxe. Tot al contrari. Van sortir del cotxe i es dedicaren a recordar les característiques més negatives de les famílies dels qui no els deixaven seguir.

El primer d’octubre l’única violència que es va veure aquí, i que han vist a Brussel·les i a Schleswig-Holstein, va ser la de la Policía Nacional i de la Guàrdia Civil, ben equipats, enfrontats a centenar de persones de tots els gèneres i de totes les edats, que anaven en mànigues de camisa o amb un jersei d’estar per casa. La despesa econòmica de l’Estat, amb els milers d’homes de les forces armades desplaçats a Catalunya en el seu intent d’aturar una votació amb urnes, paperetes, i cens, va ser molt superior a la despesa que exigí el referèndum.

La malaguanyada Muriel Casals, bona amiga, parlava de la revolució dels somriures. Es pot somriure amb violència? Potser hauríem de revisar el diccionari de la mateixa manera que el govern espanyol vol revisar el concepte de rebel·lió.