Banderes als balcons

La casa d’un home és el seu castell, com es deia abans, i per això molts volen que hi hagi, ben visible, un estendard. Les xarxes socials no han jubilat encara el balcó com a lloc on floreixen les reivindicacions. A la bella població aquitànica de Sainte-Terre, de prop de 2.000 habitants, Christophe Roux, cuiner en els seus quaranta, va decidir exhibir des de casa seva la bandera de la França lliure –idèntica a l’oficial més la creu de Lorena al mig–, símbol de la resistència a l’ocupació alemanya durant la Segona Guerra Mundial. Però el batlle (socialista) no va apreciar el gest i va comminar-lo a treure-la; en declaracions a Le Figaro, precisa: “Si tothom s’entreté a posar les seves idees polítiques o religioses a la façana, on anirem a parar? Amb aquesta bandera, hom pot pensar que vol dir «França ha de ser dels francesos». Aquí això ofèn, no solament als immigrants.” Veiem com una autoritat s’arroga la competència d’interpretar el signe exhibit i de condemnar la intenció profunda que hi suposa. Ara, la Prefectura ha donat la raó al veí i al seu estendard, però no acaba aquí la cosa, perquè el batlle vol prosseguir el plet. Com que França encara mana molt en la moda política, no tardarem a veure intents de restricció d’aquesta mena. D’això del procés ha resultat una exagerada profusió de banderes, domassos, cartells i guarniments, tant en l’espai públic com en el privat. L’“On anirem a parar” és imminent. Combinant arguments d’estètica i de respecte a la majoria neutral, noves ordenances aviat ordenaran fer endreça.