La retòrica que oblida la moral

Reconec que no tenia gaires expectatives pel que fa a Les filles du soleil, una ficció de la francesa Eva Husson basada en les experiències de guerrilleres kurdes contra el gihadisme. Fins i tot sentia un cert temor perquè hi ha massa pel·lícules que es justifiquen pel seu tema sense preguntar-se per la forma amb la qual ha de ser èticament abordat. Vaig llegir, però, una entrevista a Husson que va contrariar els meus recels. Hi explica que, com a neta de republicans espanyols, li interessa la qüestió de la caiguda dels ideals i que, l’any 2006, va començar a treballar sobre un projecte dels camps de concentració on França va tancar part dels perdedors de la guerra civil que van exiliar-se: el trauma individual i col·lectiu que representa. Per què havia fet Les filles du soleil”?: “Vaig descobrir l’ideal marxista d’aquestes combatents kurdes, la seva lluita per la terra i contra el feixisme. Aquesta tragèdia contemporània ressonava en la meva història familiar. Però, a més, la història d’aquestes combatents, capturades pels extremistes, fugitives en circumstàncies espantoses i que finalment lluiten contra els seus segrestadors irradiava una força que em depassava.”

Husson també reflexiona en l’entrevista sobre per què ha deixat la violència, de manera particular les violacions, fora de camp? Per dues raons. La primera: “La representació cinematogràfica de la violència contra les dones sovint és pròxima al voyeurisme i, a més, les converteix en meres víctimes. I no són només això.” La segona: “La retòrica gihadista és la del terror i, per això, també en fan mostrant imatges dels seus crims. No volia fer-los propaganda.”

Vaig anar a veure, doncs, amb un interès inesperat Les filles de soleil, però vaig sortir-ne decebuda. Em va semblar que, tot i les intencions i els plantejaments, Husson ha caigut en una certa retòrica del cinema (aquella per la qual hi ha una protagonista que, encarnada a més per la bella i famosa actriu iraniana Golshifteh Farahani, fa ombra a la resta) i que la ideologia de la qual parlava hi és absent: l’heroïna sembla combatre per motius més sentimentals (lligats a la salvació de la seva família) que ideològics. També podria haver parlat de Capharnaüm, en la qual Nadine Labaki explota melodramàticament una història d’infants i dones maltractades. Potser amb les millors intencions, però, també seguint una certa retòrica cinematogràfica, buscant l’impacte emocional amb el qual s’oblida que la moral hi és o no en la forma.