Tàctica fallida

Mariano Rajoy fa un pas enrere. Si divendres la victòria de la moció de censura de Pedro Sánchez l’obligava a recollir les seves caixes de La Moncloa, ahir era ell mateix qui anunciava que no seguirà al capdavant del Partit Popular. “És el millor per al PP, per a mi, i per a Espanya”, sentenciava en la primera aparició pública després del desallotjament. La continuïtat al capdavant del partit era inviable després d’ostentar el dubtós honor de ser l’únic que ha perdut una moció de censura en democràcia. Mantenir-s’hi només s’hauria pogut justificar per estalviar-se la guerra interna que s’obrirà a partir d’aquest mateix moment. La batalla per a la successió està servida.

Abans dels aplaudiments dels seus que el van fer emocionar, el líder popular es reivindicava. Rajoy personifica com ningú l’immobilisme polític fet estratègia. L’ha practicat des del novembre del 2011 fins al juny del 2018. Amb Catalunya, no es va immutar amb la petició de pacte fiscal que li feia Artur Mas el 2012, tampoc amb les grans manifestacions independentistes que se succeirien des d’aquell any, i encara menys amb les peticions dels partits sobiranistes per acordar un referèndum. A Rajoy l’immòbil, la tàctica li ha fallat una única vegada: amb la sentència del cas Gürtel. Pablo Iglesias, Andoni Ortuzar i, per descomptat, un bon grapat de dirigents populars el lloaven després de fer pública la seva marxa. Tracte protocol·lari en funerals polítics.