Diàleg sí, però per negociar

M. Rajoy ha estat enviat –en termes cupaires– a la paperera de la història amb la decisiva participació dels republicans catalans. Ara, Pedro Sánchez i el seu nou executiu hauran d’afrontar –i esperem que reenfocar– el conflicte amb les institucions catalanes. Sánchez parla de diàleg i això és positiu, però ha de ser conscient que la paraula clau és negociació. El diàleg pot ser un pas previ necessari després de la forta confrontació patida. Però el conflicte només entrarà en una via transitable si el president espanyol entén que toca negociar. Potser encara és inviable posar sobre la taula el reconeixement de la República catalana. Tot i que tinc pocs dubtes que el dia arribarà. Però mentrestant hi ha dues qüestions inajornables: presos i bilateralitat. Els presos han de ser alliberats i malgrat la parcialitat judicial existent el govern espanyol ha d’exhaurir tots els instruments de què disposa –que no són tots però són més dels que sembla– per aconseguir l’alliberament. L’actuació del nou fiscal general és definitiva en aquest objectiu. I cal superar la fase de la unilateralitat per entrar en la de bilateralitat. Esgrimir la unilateralitat com va fer dilluns la consellera Artadi no té gaire sentit quan és evident que JxCat, a l’hora de la veritat, l’ha aparcada. Unilateral hauria estat no acceptar la suspensió de la nova llei de presidència o ordenar al secretari del govern la publicació del primer decret de constitució de l’executiu del president Torra amb els consellers presos i a l’exili. I actuar en conseqüència. Però no va ser així. I Sánchez també s’equivocarà si manté l’acció unilateral espanyola o creu que Catalunya pot tornar a falsos espais multilaterals on el govern espanyol actua amb la carta a la màniga de la seva majoria imposada. Catalunya s’ha guanyat un tracte de bilateralitat de govern Torra a govern Sánchez i només aquesta via farà avançar la imprescindible negociació que es requereix per encarrilar el conflicte per vies democràtiques.