Dos favors a Zapatero

Esperanza Aguirre ha superat Josep Antoni Duran i Lleida a l'hora de voler fer un favor al president Zapatero. Duran va oferir a Zapatero un pacte d'estat, que és una cosa solemne, seriosa i que fa molta patxoca. Un pacte d'estat. Caram, noi! Un s'imagina taules de marqueteria fina, plomes d'or, cortinatges de vellut, cadires isabelines, per signar un pacte d'estat, fins i tot uixers amb casaca. Però Esperanza Aguirre –vejam qui en dóna més– ha ofert a Zapatero un govern de concentració PSOE-PP. Ep! Compte que la subhasta puja. Un pacte d'estat és, de fet, una figura cerimoniosa, que pertany sobretot a la retòrica de la política, a la imatge, a la representació. Per més que hi hagi papers signats, és d'una substància un punt idealista i immaterial. En canvi, un govern de concentració té un abast més concret i tangible. Demostra la intenció de voler tocar cuixa, per dir-ho amb una expressió que, de vegades, hem sentit en boca d'en Duran. Un govern de concentració suposa posar-se els guants, les botes i la granota de treball i enfonsar les mans fins allà on calgui, sense manies. Esperanza va fer la proposta en la reunió de dilluns del comitè executiu del PP. Allà es van pensar que era una broma. Rajoy va elogiar la tendència a la ironia que té la presidenta de Madrid. María Dolores de Cospedal, naturalment, va riure la gràcia de Rajoy. Però Esperanza no feia broma, no, i dimecres va reiterar l'oferta però no pas en la privacitat del carrer de Gènova sinó urbi et orbe davant micròfons periodístics. La cúpula del PP, Mariano, María Dolores i companyia ara no saben quina cara posar-hi. Esperanza ho té tan clar això del govern de concentració que fins i tot va dir el nom d'algun dels ministres que proposaria: Cristóbal Montoro a Economia i Javier Arenas a Treball. No consta que tingui al cap Acebes per al Ministeri d'Interior. Ja és molt. Per conjuminar les dues idees i perquè el govern de concentració fos més ben travat podrien oferir a Duran i Lleida el ministeri d'Afers Estrangers, que és el seu somni, la seva il·lusió, allò que devia pensar i no gosava dir quan parlava del pacte d'estat.