A la tres
Glaçat
Els he de confessar que em vaig quedar glaçat. I que una cosa és llegir el que va dir, que és el que ara faran vostès, i l’altra sentir la veu, el to i la manera com ho va dir. Els parlo, és clar, del líder del PP a Catalunya, Xavier García. Com es pot parlar d’aquesta manera sobre els presos polítics? Siguin presos polítics o polítics presos, que és com els defineixen els unionistes i els monàrquics, les declaracions de García són vergonyoses i fan feredat. Quan ahir al matí a TV3 la Lídia Heredia li va preguntar sobre els presos, el líder popular (algun dia hauríem de revisar si és líder i si és popular, però vaja) no només té la baixesa d’aprofitar-ho per carregar contra Puigdemont (“mentre Puigdemont és a restaurants fent vida normal, els que no van fugir estan en aquesta situació”) sinó que va i menysté el fet que no estiguin en presons catalanes. “Madrid és a una hora d’avió. No és un tema humanitari, no estan en una presó de Vietnam, no estan en cap presó de cap país tercermundista”, va deixar anar quan Heredia li va preguntar si creia que s’havien d’acostar a presons catalanes. Però, com es pot ser tan inhumà, tan impertorbable, tan dur, tan indiferent, tan implacable, despietat i cruel? És roí, aquest comentari. Fa mal al cor. No sap, Xavier García, que la distància no és cap càstig per als presos sinó per a les seves famílies? Els presos ja tenen el càstig que tenen perquè són preventius, i per tant privats de llibertat quan encara no hi ha ni data per al judici; però les famílies en paguen un preu alt, altíssim, perquè han de fer centenars, milers de quilòmetres a hores d’ara, anant amunt i avall cada setmana. Excusar-se com va fer ahir Xavier García dient que aquesta és una decisió del jutge i que ell no hi entra ni hi surt ja és prou cafre, però ironitzar dient això que tampoc és que estiguin a cap presó del Vietnam és d’una baixesa moral perfectament descriptible. Del tot evitable. Ho vaig trobar, simplement, de mal gust, desagradable, repulsiu i inhumà. A mi em sembla que fins i tot l’espai que avui dedico a parlar-ne me’l podria haver estalviat. No val la pena. Perquè el personatge es retrata sol. Cada cop que obre la boca.