La paritat

Hi ha en la nostra societat europea occidental un corrent humanitarista que pretén contínuament salvar el món. Jo sempre he dubtat de salvar ningú, a menys que m’ho demani o estigui en perill de mort, i encara més he dubtat d’imposar als altres “el meu bon criteri”, considerant que els altres són uns salvatges. No és que no tingui opinió, la tinc, gairebé sempre; però no estic gens segur que hagi d’agradar als altres. En general, no els agrada gairebé mai.

Entre una d’aquestes salvacions, n’hi ha una de general urbi et orbi que és salvar la dona. Una part important del gènere femení ara s’ha posat d’acord en el fet que els homes som un necis, i les hem sotmès durant tota la història de la humanitat, i que per tant s’ha de fer justícia. No ho negaré, la majoria som molt necis i les hem utilitzat en tots el sentits. Una altre cosa seria esbrinar per què ha estat així, i quin paper ha jugat la dona ancestralment. Però com que tot això és passat, i ara hi ha condicions per a la igualtat, no només de les dones, també dels homes que volen ser lliures i independents, doncs entenem que tot plegat està bé.

Un dels objectius d’aquesta justícia és la paritat, entesa com a igualtat de membres de sexe femení i masculí a tot arreu: càrrecs directius, metges, presidents, etc. I ara, l’última, que el futbol femení sigui tan important com el masculí. No seré aquell que dirà que els homes serveixen per a unes coses i les dones, per d’altres; en absolut. Tothom serveix per a tot, si s’hi esforça i té les qualitats. Ara bé, l’obsessió per la paritat em sembla un error, perquè crec que hem de parlar de persones, individus, i no de gènere. La feina o el que sigui ha de ser per al més indicat, independentment del sexe. Entenc que moltes dones poden partir amb hàndicap, a causa de la maternitat. Perfectament, que es facin lleis de paternitat que ho equilibrin, però la legislació de la paritat em sembla completament injusta. Entenc que calgui guardar feines per a discapacitats, per exemple, però places de feina per gènere? No hem quedat que volem i hem de ser iguals? Quina mena de nova discriminació és aquesta? Fet i fet, per què no fem paritat entre els miners o els mariners mercants? I entre la gent de la neteja, per què no fem paritat i deixem de parlar de les dones de la neteja?

Legislar sobre paritat o exigir-la ens porta a una seriosa disfunció. Les campanyes perquè les dones siguin científiques o informàtiques són absurdes. La dona és lliure, no? Doncs ella ja farà. Mireu si fa que pràcticament el 100% dels mestres i el 70% dels professors de secundària són dones. És un desequilibri completament antipedagògic. Algú protesta? En un tribunal d’oposicions recent només han aprovat dones. Moltes dones es fan mestres i professores pel fet de ser un ofici proper a la maternitat, i això és un error greu. Precisament el mestre o professor ha de ser qui equilibri els excessos o els problemes de la relació materno-filial. Que això ara es reprodueixi a les aules, sense cap figura paterna, tampoc és que ens ajudi gaire. Què hem de fer, lligar els nois i portar-los a fer de mestres? Perquè, si hi ha d’haver paritat, que n’hi hagi a tot arreu, no?