Un PSOE amb poc marge

Fa quinze dies escrivíem que Pedro Sánchez i el PSOE mereixien ben poca confiança a l’hora de resoldre el conflicte català. La composició i els primers passos del nou govern no fan res més que refermar-nos en el que dèiem. Obviant l’impresentable Josep Borrell, mentint descaradament sobre el clima que hi ha a Catalunya, el que és evident és que Pedro Sánchez no disposa del mínim marge respecte al tema català.

Què pot fer, per exemple, amb els presos polítics? Alliberar-los? Poc marge. Potser el nou fiscal general pot ordenar, i ja és molt suposar, una retirada de les querelles, però ben difícilment el jutge Llarena i els seus companys del Suprem, erigits en defensors de la unitat pàtria, seguiran aquest camí. Ja es va veure en el cas del conseller Forn, encara empresonat. Temo molt que ni un acostament a Catalunya veurem. El PP i Cs ja han posat el crit al cel en aquest sentit i al PSOE no li agrada perdre posicions en l’anticatalanisme, on tants vots també ha recollit tot sovint.

Sobre la reforma de la Constitució, el marge també és molt minso. No ja per trobar una fórmula que pogués fer content un sector de l’independentisme més moderat i disposat a menjar-se els seus principis d’entrada, que és evident que hi és, sinó perquè ja es veu que serà impossible trobar un camí en la Constitució de respecte màxim a Catalunya que sigui acceptable per a una gran majoria dels partits estatals. Ni dins del PSOE hi ha prou força per tirar endavant una proposta per una Espanya federal o per tornar a la primera versió de l’Estatut del 2006, per exemple. Ni això.

I un referèndum pactat? Seria una possible opció. Ho firmem ara mateix, però Sánchez tampoc té marge aquí. Més ben dit, ni el té ni el vol.

Vist el panorama, cal parlar evidentment amb el nou govern espanyol, però també és hora de perfilar estratègies conjuntes i fiables per al futur. I, sobretot, deixar enrere els debats estèrils sobre el que es va fer bé, que va ser molt, i el que no es va fer bé, que també va ser molt, l’octubre passat.