Divins i humans

L’autobús ens ve a buscar de bon matí per traslladar-nos a l’aeroport on hem d’agafar l’avió de tornada. Hi arribem, fem cua davant els taulells, i quan presentem el bitllet ens diuen que l’avió surt d’un aeroport que no és aquell. La guia de l’agència truca al xòfer de l’autobús perquè torni. L’aeroport bo és a molts quilòmetres, passats tots els embussos de les autopistes que envolten Moscou. Quan hi som, l’avió acaba de tancar portes. La guia fa gestions. L’observació és inquietant: “Els hem de treure de Rússia avui mateix perquè demà els caduca el visat.” Localitzen un altre avió que surt cap a Barcelona. És a la una de la matinada i en un tercer aeroport. Ahir a aquesta hora visitàvem les atraccions estalinistes de les estacions del metro de Moscou. Avui el dediquem als aeroports.

La taquillera del metro va trigar cinc minuts de rellotge per despatxar quatre bitllets. Era la tarda de diumenge. Els dies feiners, en hora punta, la parsimònia és la mateixa? Els pròxims dies Rússia acollirà els mundials del futbol. S’hi espera molta gent, alguna d’exquisida, exigent i impacient. Als restaurants demanes quatre plats i te’n porten tres. Demanes les begudes i no arriben. No s’hi pot discutir: ningú no parla res que no sigui rus, o un anglès molt precari. Una nit, una colla de setze vam sol·licitar quatre taxis perquè ens duguessin del centre de Moscou a l’embarcador on teníem el vaixell del creuer. Un taxi va acabar la gasolina a mig recorregut i el conductor va haver d’anar a proveir-se’n amb una garrafeta. Aquest taxi i dos més van aturar-se tan lluny de l’embarcador que per arribar-hi els passatgers van haver de travessar a peu un bosquet sense llum. Tres taxistes van cobrar entre set-cents i nou-cents rubles. “Són pirates”, va dir el que en va demanar tres mil.

A l’aeroport de la una de la matinada, el policia que controla els passaports amb minuciositat soviètica i lentitud de taquillera del metro observa una màcula al document d’un dels nostres. Crida a un superior, que se l’emporta a un despatx. En sortirà al cap de vint minuts, però d’entrada li han dit: “Vostè avui no volarà.”

L’avió que ens havia de recollir a la una arriba de Barcelona cap a les dues. Entre els passatgers que en surten hi ha una dona rodona, vestida de fosc i amb els cabells molt negres, que va amb cadira de rodes. Un seguici en té cura. Un empleat pretén que baixi unes escales per anar a recollir les maletes. Una acompanyant diu: “Acordamos que la diva no baja escaleras ni recoge maletas.” L’al·ludida crida: “La diva exige una sala VIP.” Mil tràmits, i hi accedeixen. Quan em passa pel costat veig que la diva és Montserrat Caballé. Aquests dies es reuniran a Rússia molts divins i humans.