Abans els bancs, ara també els països

Hi ha dues expressions en francès i en anglès que sonen molt bé i que, en canvi, en català no resulten tan reeixides. Em refereixo a jadis i désormais o a hitherto i henceforth que es podrien traduir per «antany i en el futur» o «abans i d'ara endavant». Vegin l'impacte que tenen unes frases com les següents. Per exemple, quan França va fer l'opció de la bomba atòmica, en temps del general de Gaulle, el diari satíric Le canard enchainé va publicar una vinyeta que deia: «França, que havia estat coneguda jadis a causa del Châteauneuf du Pape, ho serà désormais a causa de sa force de frappe». O bé la més lapidària que deia en anglès: «Fins ara (hitherto), la missió de la filosofia ha estat la d'interpretar el món, però a partir d'ara (henceforth) serà la d'ajudar a transformar-lo.» Doncs bé, tot aquest excessiu exordi servia per lamentar que el títol de l'article no pugui tenir la mateixa contundència. En tot cas, és evident que fins ara els governs estaven arruïnats per la possible insolvència dels bancs i de les caixes i ara la preocupació també funciona, tot invertint els papers respectius, per part de les entitats de crèdit en relació als governs.

Així, doncs, els titulars de bons bancaris comencen a alarmar-se sobre el risc sobirà dels estats encara que la insolvència d'un país europeu sembli una possibilitat remota. Anteriorment, la gran qüestió era el rescat dels bancs i les caixes, però actualment hi ha senyals d'alerta com ara, posem per cas, que el nivell del deute de Grècia (290.000 M d'euros) superi àmpliament la xifra que tenia el banc Lehman Brothers just abans de fer fallida. Sense anar més lluny, els 10 bancs més grans dels EUA tenen una exposició de risc de 176.000 M d'euros amb els països PIGS, és a dir, Portugal, Itàlia, Irlanda, Grècia i Spain. Per tant, allò que suscita més inquietud és la repercussió que la rebaixa de l'avaluació (rating) del deute sobirà de cada país pugui tenir sobre el deute dels bancs, el volum de concessió de crèdits i l'augment de la morositat. De fet, si la capacitat de pagar el servei (és a dir, els interessos) del deute no sembla convincent i si, a més a més, els venciments són a curt termini, els mercats exigiran unes remuneracions més altes per a les emissions dels països amb un deute desproporcionat en relació al PIB. La pressió dels mercats, serà, doncs, molt forta per aconseguir la correcció dels dèficits.

És probablement per aquest motiu que la vicepresidenta Salgado se'n va anar a fer el roadshow a la City de Londres i a París. Al Financial Times l'esperaven amb ganes, perquè ella havia recriminat molt durament els periodistes que van insinuar que Espanya s'anava deteriorant tan ràpidament que podria veure's obligada a abandonar la moneda única de l'eurozona. A la vista de la indignació del govern de Madrid, els redactors del F.T. i especialment els de la columna Lex van rectificar amb fina ironia per indicar que el perill era a la inversa. En d'altres paraules, que podria ser Alemanya la que, a la vista de la incapacitat dels països meridionals per complir les regles de joc i el pacte d'estabilitat i creixement, prengués l'opció d'abandonar l'euro a fi de no fer pagar als seus contribuents els excessos dels socis malgastadors. Al mateix temps, Paul Krugman deia al New York Times que més enllà dels problemes de Grècia, l'autèntic malalt de la zona euro era Espanya.

En tornar a Madrid, la ministra Salgado va confessar que en aquell viatge n'havia après molt de com funciona l'economia. Que fort, oi? No podrien posar al timó del govern persones ja ensenyades? Però potser es referia al fet que mentre despistava els càmeres de TV amb la filtració que anava al F.T., en realitat, feia una visita discreta a fons d'inversió com ara Pimco a fi de demanar ajut per col·locar emissions de Regne d'Espanya per valor de 77.000 M d'euros, que és la xifra necessària per a aquest any. En fi, són temps difícils, perquè l'euro, que havia significat un triomf de les tesis alemanyes, ha palesat les grans diferències entre el bloc del cercle virtuós (Alemanya, França, Holanda, Finlàndia) i els que no podem seguir el pas, tal com s'ha vist ara a Grècia. És cert que als EUA també hi ha grans divergències entre estats, però tots pertanyen a un sol estat nació, cosa que no passa entre els països europeus. Per tant, Angela Merkel ha hagut d'afirmar solemnement que els impostos dels alemanys no seran el caixer automàtic on els beneficiaris de cohesió, solidaritat i rescats vagin tirant de veta sense esforç. Els qui volen conservar la sobirania i pertànyer també a l'euro hauran d'aprendre que no es pot menjar el tortell i, a més a més, tenir-lo.