Opinió

×Tribuna

F. Xammar, l’home perifèric

El 16 de novembre de 1933 va néixer a Barcelona, al núm. 25 del passeig de Gràcia, Francesc Xammar i Vidal. El seu pare, Casimir, era arquitecte d’una nissaga de terratinents de Juneda i la mare, Maria, venia d’una família de la burgesia industrial barcelonina. Per la branca paterna està emparentat amb el periodista Eugeni Xammar i els activistes independentistes Josep M. i Gabriel Xammar. Com era habitual en les famílies benestants, vivien al principal, en una casa espaiosa i amb jardí interior. Acabada la guerra, fa els estudis als jesuïtes de Casp, dirigits per Alfons Thió, que adverteix als pares: “Ara el seu fill haurà d’estudiar en llengua estrangera.” A la força, els dissabtes, els alumnes formen files, hissen la bandera espanyola i canten, braç enlaire, el Cara al sol. A l’escola esdevé esportista de mena i culer, jugador sempre a l’esquerra, al camp i a la vida. L’ambient familiar, en la duríssima postguerra en un país vençut, li permet, però, dissabtes al Liceu, vacances a Mallorca, celebracions al Ritz, tramvia en primera classe, dolços de les millors pastisseries i roba i calçat de la botiga més luxosa. I, també, fer de model d’exercicis per a un jove Antoni Tàpies. A casa, tenen minyona, cuinera, xofer, preceptora i perruquer a domicili i una notable col·lecció d’obres d’art. Tant de luxe i comoditat, però, li creen insatisfacció.

Tot canvia quan, als 15 anys, demanen voluntaris per a fer catequesi a la perifèria barcelonina, va a Horta i descobreix tot un altre món, una altra Barcelona que no sabia que existia, amb habitatges modestos, carrers sense asfaltar i gent sense recursos. Com diuen R. Lahoz i E. Garcia Jardí a la biografia que acaben de publicar, “la perifèria es comença a convertir en el centre de les seves prioritats”. Bandejada la idea d’estudiar arquitectura, com el pare, opta pel sacerdoci al costat dels més necessitats. Treballa com a operari a l’empresa d’electrodomèstics Corberó, s’enfanga ajudant les víctimes de la riuada del Vallès i se’n va a Bèlgica a treballar a les mines de carbó. El 1963 és ordenat sacerdot. Ja jesuïta, celebra la primera missa amb un calze d’or, regalat per la mare, que més endavant fondrà per a obtenir-ne diners per a sectors socials desvalguts. Quan renuncia a l’herència (terres, immobles, diners, obres d’art) a favor dels més necessitats de Nicaragua, el notari de la família es queda atònit. “No és mèrit meu, no ho he guanyat jo”, li diu.

El 1966 arriba a Tarragona, a la perifèria de Catalunya, i s’instal·la a Torreforta, a la perifèria de la ciutat, i tres anys després s’estableix a la Floresta, a la perifèria de la perifèria, en un pis modestíssim de 58 metres quadrats, com tothom al barri, on encara viu, amb mobles cedits pels veïns o recuperats del carrer. El seu compromís amb els més febles no fa res més que refermar-se, en aquella Tarragona que s’industrialitzava a tota velocitat i que acollia grans onades d’immigració del sud d’Espanya. A les acaballes del franquisme és ell qui encapçala manifestacions i protestes, a favor de la dignitat de vida i l’atenció de l’administració cap als barris marginats, on falta de tot. No és estrany que, el 1979, encapçali una llista amb què serà escollit conseller municipal a Tarragona per quatre anys: Candidatura per a la Participació dels Veïns, però que li crea recels cap a la política de sigles i un gran desengany amb les maneres de fer dels partits polítics. El 1980 fa el primer viatge a Nicaragua, on ha anat tornant fins al dia d’avui i on el desencís per l’evolució del sandinisme al govern no li ha minvat l’esperit solidari amb els més vulnerables d’allà.

Considera un fenomen normalitzador la incorporació de les dones al sacerdoci i aberrant l’actitud de l’Església amb els homosexuals. La seva fe en una església dels pobres continua sent la base de la seva vida i la perifèria, el seu centre vital. Des del 2014 és el president del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, a Tarragona, des d’on defensa públicament el dret de Catalunya a la independència, recordant que la Constitució Espanyola es va fer “sota la pressió dels poders fàctics i les armes de l’exèrcit”. Aquest darrer, de Xammar, l’independentista, completa el Xammar social i el Xammar demòcrata, i el lliga amb la tradició familiar garriguenca, de sempre compromesa amb la lluita del país per la seva llibertat nacional. Ell pot veure en vida com la gent se l’estima i valora el seu treball discret, tenaç i fidel, lluny de personalismes i de desig de notorietat. Per això la ciutat li ha concedit premis, guardons i reconeixements, de l’Ajuntament a Òmnium Cultural. A ell, aquell noi ben plantat de casa bona que va decidir plantar-se en un pis modest pera ser un home bo.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia