Per l’art, fem-ho bé

Joaquim Torres-García es va morir pensant que li havien destruït els bellíssims murals que va pintar per al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat. Va anar d’un pèl, però per sort van sobreviure, això sí, després d’haver passat un calvari. Primer van ser tapats amb unes cortines, després els hi van enganxar a sobre unes pintures mediocres i, finalment, els van arrencar, els van trossejar i els van traslladar a una altra sala de l’edifici, on encara ara s’exposen de manera penosa. Torres-García va desplegar el primer tram de la seva carrera a Catalunya sota l’influx noucentista, per al qual va construir els seus fonaments estètics. Però quan les patums d’aquest moviment li van girar l’esquena, va marxar i no va tornar mai més. Lluny d’aquí i aliat amb les avantguardes internacionals, va aconseguir la fama mundial. La ferma voluntat del president Quim Torra de reintegrar els menystinguts frescos al seu lloc original demostra que el país vol reconciliar-se per fi amb un dels seus millors artistes que pitjor no hagués pogut tractar. Ara bé, no s’entendria que s’activés l’operació sense abans constituir una comissió d’experts que tutelin amb rigor tot el procés i que, sobretot, valorin que tècnicament és possible. No sempre es pot tornar al passat. Del cas Sixena n’hauríem d’haver après diverses lliçons. La més important: que l’art és matèria d’especialistes i que mai no l’haurien de grapejar els polítics.