Vuits i nous
Campana sense campanar
Faig un cafè amb l’amic Toni Segarra al bar Iluro de Mataró. Com que és un antic militant del PSUC, a Rússia vaig pensar en ell i li he portat una piruleta que és una estrella roja com les que encara coronen alguns edificis d’aquell país. Ironia, enyor? Em retreu cordialment que bullint a tants graus la política catalana i espanyola hagi dedicat tants dies a fer anotacions del viatge. “No les podries haver reservat per a l’estiu, quan hi ha menys notícies?” A banda que ningú no ens assegura que l’estiu no sigui tan escaldat com aquesta primavera, oblides, Toni, que vaig dir que me n’anava per enretirar-me una temporada de l’actualitat domèstica. De què em vols fer parlar? De l’exconsellera Clara Ponsatí, que des de l’exili escocès ha afirmat que a l’octubre el govern Puigdemont va jugar “de farol” amb l’Estat? Aquestes coses s’admeten, i amb orgull, quan has guanyat la partida, no quan la perds, no quan a conseqüència del joc amb engany hi ha gent a la presó i a l’exili i quan ara hem de refer l’autonomia amb l’ajut enverinat del progressista govern espanyol que compta amb l’admiració de mig món. Ja podem anar invocant el resultat del referèndum del primer d’octubre, si després en vam administrar el resultat de farol. Alguns ja el vam detectar: no érem prous, l’Estat era més fort i virulent que no volíem admetre, Europa no ens donaria suport... Hem passat del “tenim pressa” al “tenim presos”. Fins fa quatre dies en reclamàvem l’alliberament. Jo encara ho faig, però observo que alguns es conformarien que els acostessin a Catalunya. Tot són rebaixes. Quin marge de maniobra té Puigdemont, a Berlín o a Brussel·les? Les victòries judicials a l’estranger, ens acosten a la independència o es limiten a ser un íntim motiu de satisfacció? Va, Toni, deixa’m seguir a Rússia. La guia ens va dur a les quatre esglésies encarades que hi ha al recinte del Kremlin. En Lluís Foix m’havia parlat d’una església que Stalin havia enderrocat i convertit en una piscina abans de ser reconstruïda després de la caiguda de la Unió Soviètica. Vaig preguntar a la guia si era una d’aquelles, i va saltar ofesa: “Gràcies a Déu, Stalin no va tocar cap d’aquestes esglésies.” Després ens va conduir davant la catedral de Moscou. Ens va dir: “Abans de ser reconstruïda, Stalin l’havia enderrocada i convertida en una piscina.” Els russos, els de Moscou si més no, són de mentalitat reglamentada i estricta. No m’ho podria haver aclarit abans? Davant les quatre esglésies del Kremlin hi ha la campana més gran i més pesant del món. “És a terra perquè un cop feta es van adonar que no hi havia campanar.” Em pensava que les capgrossades, variant de fer les coses sense calibrar-les, eren privatives dels de Mataró; dels catalans, per extensió.