On s’hauria assegut?

Després de trenta anys, Mariano Rajoy ha deixat l’escó. I alguns diuen que ho ha fet abans d’hora, perquè molts dels seus esperaven que mantindria l’acta de diputat fins després del congrés extraordinari que el PP celebrarà els dies 20 i 21 de juliol. Però realment algú confiava que apareixeria a les sessions del Congrés i que s’asseuria tan tranquil a la cadira que bonament l’hi assignessin? De moment, aquesta setmana ja no es va presentar al ple. En les poques jornades que queden, Rajoy no volia regalar la imatge del líder defenestrat a la bancada de l’oposició. Ha estat molts anys ocupant la cadira de president del govern espanyol per haver de contemplar ara el somriure d’estrena de Pedro Sánchez. Felipe González sí va retenir la plaça al Congrés després que el 1996 va perdre davant José María Aznar, i fins i tot es va tornar a presentar per Sevilla a les eleccions del 2000. Això sí, era conegut com Felipe, el desaparegut, perquè pocs cops va trepitjar l’hemicicle. Rajoy no tenia intenció d’emular el seu antecessor i fomentar la pràctica de la cadira buida, que és el que hauria fet. Al cap i a la fi, els conservadors havien estat especialment virulents amb la mala praxi del socialista. El cantautor José Antonio Labordeta, en un llibre en què relatava les impressions del seu pas pel Congrés, concloïa: “Els del PP diuen que és una vergonya que cobri i no vingui. A vegades fa més vergonya ser-hi i no existir.” Doncs ja està tot dit.