Els taps

Vivim en una època que tot és líquid. Per raons ben diferents, en aquests darrers mesos a Catalunya o a Espanya hem tingut consellers o ministres que han durat poc. L’últim es deia Màxim. Hi ha hagut fins i tot diaris que han fet un acudit fàcil entre el seu nom de pila i la setmana justa que ha ocupat el càrrec. Si no vivíssim en un món tan líquid, si el món on vivim tingués la fondària d’un mar com cal, s’haurien centrat més a preguntar-se per què Sánchez el va proposar i per què ell va acceptar ser ministre de Cultura i Esports. Ni li agradava l’esport, ni sembla que tingués gaires possibilitats d’escriure un bon llibre. Tampoc no en devia tenir gaires ganes. Per ser ministre avui no cal. Mig any més i Màxim Huerta haurà estat el ministre més conegut de l’any passat. Dos anys més i algú, si és que en parla, acabarà preguntant com es deia. Màxim Huerta serà tan vaporós com tantes altres coses: les feines que troben els joves del segle XXI, les parelles que a vegades fan o fem, qualsevol de molts compromisos personals o públics. I ara penso en aquell francès fracassat que es diu Manuel Valls. Encara n’és, de francès, però està deixant-s’ho córrer com Joan-Daniel Bezsonoff, un amic meu que sí que és escriptor. Bezsonoff està deixant de ser francès perquè no ho ha acabat mai de ser; Manuel Valls, perquè ja no li surt a compte. Ara vol repatriar-se en aquesta Europa d’espai Schengen, on ja no cal passaport. A Valls li calen altres coses: canviar república per monarquia, socialisme per això que diuen que són els de Ciudadanos, França per Espanya... Tot amb la idea de poder arribar a ser alguna cosa a Catalunya. Sí, vol ser alguna cosa, en Valls. És igual que ja ho hagi estat a França i que, si acaba tornant, barri el pas a altres. Els diaris haurien d’explicar-nos per què vol continuar essent alguna cosa, bo i fer de tap. I qui diu Valls, diu també Borrell, aquest home gran que va dir que plegava i que ara torna.