Museus venuts

La missió dels museus públics és conservar i difondre els seus fons. Els seus que vol dir de tots: és el que té el concepte públic. Per dur a terme aquesta tasca, els centres, grans, mitjans i petits, necessiten uns recursos econòmics que per si mateixos, és a dir, amb la venda d’entrades, no cobreixen ni de casualitat. D’aquí la dependència que tenen de les partides que els destina l’administració. Els últims anys, aquesta s’ha anat desentenent de la seva responsabilitat amb excuses que ara no venen al cas, ha llimat les aportacions i ha llançat un missatge cru als museus: busqueu-vos la vida. A l’americana, per ser precisos. Així és com els equipaments van decidir llogar els seus espais per a esdeveniments exclusius d’empreses. Però la cosa s’ha acabat sortint de mare. Fa uns anys, el MNAC va tancar el Palau Nacional per a la celebració del casament d’un multimilionari indi. I aquesta setmana no s’ha parlat de res més (i mira que hi ha temes del món de la cultura per parlar) que del videoclip que ha gravat la cantant Beyoncé al Louvre de París, també a cop de talonari, és clar. Tornant a la definició de parvulari amb què hem començat aquest article, la pregunta és fins on estan disposats els museus a denigrar la seva funció social amb aquestes aliances tan descaradament mercantilistes. Potser aconseguiran quadrar els números, però a l’art el faran molt més pobre i cada vegada menys de tots.