Pel juny

Són temps encara confusos després de l’exercici de l’autodeterminació de l’1 d’octubre i la subsegüent acció repressiva de l’Estat. Però a Madrid, malgrat l’accés del PSOE al Govern gràcies als vots republicans, no es perceben canvis de fons, només tocs de maquillatge. Ningú no té cap esperança que el PSOE canviï ni la política en relació al reconeixement de la plurinacionalitat ni la política econòmica i social. El PSOE forma part de la paret mestra del règim del 78 i es limitarà a fer el mateix posant-hi una mica de sacarina. Queda l’àmbit de les llibertats i els drets civils. I el compliment de les pròpies lleis. Per ara, sembla que tampoc no es mou res, malgrat els nomenaments de suposats progressistes en algunes responsabilitats. Però és aquí on caldria posar tota la pressió. El PSOE és demòcrata o forma part del tardofranquisme ambiental. Els advocats de presos i exiliats, l’associació pels drets civils, els col·legis d’advocats i una àmplia base social contrària a la repressió que va molt més enllà que el republicanisme han de perseverar en aquest punt fins fer irrespirable l’ambient al PSOE com a sospitós de prevaricació per incompliment conscient de la pròpia legislació, com han denunciat des de fa temps juristes espanyols progressistes.

Mentre Madrid no varia ni un mil·límetre la seva posició a Catalunya van cristal·litzant noves estratègies encara embrionàries que es preparen per a la nova etapa. I aquí malgrat l’escalfament de les xarxes per part dels qui continuen ancorats en un full de ruta que va quedar trencat a l’octubre, la majoria indignada, dolguda, trista si es vol, sap que el camí pot ser més llarg del previst fa un any. Per això preparar totes les estratègies partint d’un calendari llarg és la millor garantia per acabar fent-lo curt. En canvi perseverar en un calendari curt és la garantia que acabarà essent molt més llarg pel fracàs segur.

Tenim un govern autonòmic amb un programa republicà i vocació social. N’hi ha prou de tenir un programa social per ampliar majories? crec que no per dues raons. La primera és que el que fa el Govern i el Parlament no arriba a les capes de la població que caldria. Per tant, en aquesta nova etapa no es tracta de legislar com xurros noves lleis socials o reprendre els que va tombar el TC com un simple tràmit parlamentari. Cada llei, començant per les que puguin tenir més beneficiaris, hauria de ser divulgada des dels grups parlamentaris que hi donin suport i des del Govern per tots els racons de Catalunya. L’agitació i la participació en la fase prèvia a l’aprovació són obligatoris avui. Cal dedicar tant o més temps a explicar-se que a legislar.

La segona raó que fa que no sigui suficient la política social és que vivim una fractura emocional i identitària atiada per Ciudadanos. Per tant, el bloqueig mental d’una part important de la població catalana davant de qualsevol proposta que porti l’etiqueta separatista és insuperable. Cal donar més voltes al tema però algunes idees van en la direcció de la campanya de lluites compartides d’Òmnium i de l’impuls a la memòria històrica antifranquista als barris. Memòria de la repressió franquista als llocs d’origen de la immigració espanyola.

I de la mateixa manera que les apel·lacions al diàleg del nou Govern espanyol van acompanyades de la continuïtat de la repressió policial, judicial i econòmica contra els ciutadans de Catalunya, des de Catalunya, les apel·lacions al diàleg han d’anar acompanyades d’estratègies de corrosió dels principals pilars de l’Estat repressor. I aquí queda molta feina per fer. Per exemple, la monarquia, clau de volta simbòlica de l’Estat, és valorada a la cua de les institucions a Catalunya i a bona part de l’Estat. Per això caldria formes intel·ligents, simpàtiques, sarcàstiques d’ensorrar definitivament la legitimitat d’una nissaga que sempre ha surat gràcies a cops militars i dictadures.

Hi ha altres pilars. Les empreses que formen part del capitalisme extractiu de l’Estat. Les empreses de comunicació finançades per les anteriors i per l’Estat mateix. El prevaricador i a voltes corrupte poder judicial i policial. Caldrà que partits i entitats es plantegin que al costat de la política efectiva interior i la simbòlica exterior decideixin quines eines de mobilització donen als seus militants i ciutadans compromesos que no sigui estar pendents de polítiques institucionals efectives o simbòliques, que són necessàries però clarament insuficients, fins i tot per ampliar la famosa base social. Pel juny, la falç al puny.