El suspens

Fa dos dissabtes el diari Ara va publicar un monogràfic sobre les proves d’accés a la universitat (PAU), més conegudes com a selectivitat. A l’editorial d’aquell número es diagnosticava: “Hi ha, d’entrada, una primera evidència que ja fa sospitar de la incoherència de la selectivitat: l’aprova gairebé tothom.” “Con el aprobado hemos topado, hermano Sancho.” Per més anys que visqui no deixaré de sorprendre’m cada vegada que observo que un grup de bípedes evolucionats calibra el rigor en l’aprenentatge segons el nombre de suspesos: com més rigor, més suspesos (com si només a través del suspens es pogués ser rigorós!) L’aprovat, en canvi, aixeca tota mena de sospites. Aquesta veneració del suspens deu ser una de les tradicions martirials secularitzades en el nostre sistema educatiu i cultural. Però la veritat és que el suspens, per se, no garanteix cap rigor. El que és important és què ha fet el professor durant el procés d’aprenentatge per oferir recursos a aquells alumnes que corrien el risc de quedar exclosos de les dinàmiques de coneixement. Aconseguir una selectivitat que suspengui és la cosa més fàcil del planeta. N’hi ha prou de considerar que la concepció del temps d’Aristòtil, la catàfora, o les funcions polinomials manicomials són el centre d’un coneixement sagrat. O, com ja es va perpetrar en una prova de llengua anglesa, només cal formular un exercici de comprensió lectora d’un text que versi sobre la mòmia de 5.000 anys d’edat trobada als Alps al 1991. I després preguntar si la mòmia era de nacionalitat austríaca o italiana. I decretar que totes les respostes que no diguessin que la mòmia no era ni austríaca ni italiana perquè en aquella època no hi havia nacionalitats, havien de ser qualificades amb un zero. ¿Parlem del rigor del rigor d’alguns suspensos?