A la tres
Gràcies, JAP!
Avui anunciem que en Joan Antoni Poch, el pare d’en JAP i nostre dibuixant de capçalera, es jubila la setmana vinent. Ho fa perquè així ho han decidit i consensuat ells dos (en Joan Antoni Poch i en JAP) i perquè, com diu, després de quaranta anys s’han guanyat a pols un descans ben merescut. No li ho discutiré pas. De la mateixa manera, però, que ells no em podran pas discutir que jo, i suposo que tots vostès, els trobarem molt a faltar. En Joan Antoni Poch és una persona amable, educada, amb sentit de l’humor i de traç fi com ho és en JAP. Elegant, diria jo. Discret, irònic, i amb una capacitat innata per fer-nos veure les coses amb un prisma diferent, que fa pensar. Durant els anys que fa que soc lector d’aquesta casa, que són molts, l’he admirat sempre. I des que comparteixo un espai similar al seu però a la plana del costat, l’he envejat. Perquè jo m’escarrasso a explicar segons què escrivint línies i més línies de text i, quan veig el seu acudit, ell ho ha sintetitzat sempre molt millor. Sempre. Perquè en JAP no fa dibuixos, fa editorials. Sublima, concentra, en una sola vinyeta un article d’opinió. No se’n riu, de les coses. Les posa en evidència. I no ofèn, que és una de les seves habilitats principals. Ha de costar, fer això. És simpàtic, i si alguna cosa fa és posar-nos un mirall al davant. D’una manera amable (suposo que per això en JAP té aquesta figura una mica rodanxona), la caricatura d’en Joan Antoni Poch en algun moment o altre ens ha retratat a tots, com a persones i com a societat. Estic convençut que, per més que digui que en algun moment li ha sigut una petita condemna, en Joan Antoni Poch s’ho ha hagut de passar molt bé, veient créixer i actuar en JAP. Traient sempre la punxa de la realitat. I de nosaltres, és clar, un somriure. Fins i tot en els pitjors dies. Si en Joan Antoni s’assembla una mica a en JAP, o si en JAP té una mica de Joan Antoni, que em sembla que sí, són afortunats. Com ho hem sigut nosaltres de tenir-los a ells dos tots aquests anys. En Joan Antoni Poch es jubila i, ves quin remei, en JAP també. Ells ja ho saben. Tenen les portes obertes i ens poden venir a veure quan vulguin.