El rei i els Roca

El monarca espanyol visitarà terres gironines a final de setmana i ho farà sense poder trepitjar la capital. El seu comportament després dels fets de l’1 d’octubre ha exacerbat les preses de posició contràries a la corona borbònica, ja que el territori gironí va ser el que va rebre més estopa durant la jornada del referèndum. La negativa de Girona per cedir l’Auditori, a l’estil Florentino Pérez i adduint unes obres de millora, ha obligat la fundació de sang blava a buscar llocs alternatius i l’entrega dels premis es farà al Mas Marroch, propietat dels germans Roca. Aquest fet ha despertat les ires de bona part dels tuitaires hiperventilats de capçalera amb crítiques furibundes contra la nissaga més universal que té la ciutat.

Som un país procliu a criticar el veí.  I el fet que la monarquia pagui per llogar el local ha estat la metxa per als que tenien ganes de deixar com un drap brut el cuiner, l’enòleg i el pastisser de referència. Els rànquings l’han tornat a situar com el segon millor restaurant del món. Més enllà de llistes gastronòmiques, crec que és de justícia trencar una llança a favor dels Roca. M’és igual quina ideologia tinguin o qui votin o si no han gosat contradir el banc d’origen basc que els finança les seves gires gastronòmiques. Recordo fa molts anys el xef Joan Roca donant una classe als nens de l’escola de Taialà per ensenyar-los com es feia el pa amb xocolata de tota la vida, sense additius ni romanços. Al mes de març van ser els responsables de servir el sopar benèfic d’Elton John després de l’entrega dels Oscar, i fa un parell de mesos servien, com han fet sempre, el dinar d’homenatge a la vellesa del barri de Taialà. Quan van decidir modernitzar el restaurant van apostar per quedar-se al barri de la seva infantesa, a un centenar llarg del restaurant dels seus pares i del primer Celler. I quan han volgut muntar el Rocambolesc de Jordi Roca no s’han oblidat de la seva ciutat o ara arreglen un edifici amb història com el de l’antiga clínica Esperança per fer-hi un hotel i un museu per veure l’evolució del cacau fins al bombó. I tot això ho haurien pogut fer a Madrid, a Barcelona o a Nova York, però han decidir fer-ho a Girona. Està fora de dubte la implicació amb la ciutat i, per mi, són injustes les crítiques banals. Potser podem criticar la decisió, però jo em quedo amb les persones i el que han demostrat fins ara.