Carn amb suc

Quan era petit, i després de jove, la gent no anava als restaurants. De fet, a la meva ciutat no n’hi havia cap. Hi havia, si de cas, fondes i cases de menjars on servien plats elementals als viatjants d’estampes de primera comunió. Em limito a aquesta mena de viatjants perquè el meu oncle Enric Tria, que tenia una impremta i una llibreria, els rebia quan l’època de les primeres comunions s’acostava, i jo mirava com ho feia. Hi devia haver altres viatjants, és clar: de fils, de tints, de màquines... Fetes les gestions matinals, els viatjants, que anaven arrugats com si haguessin dormit vestits i que duien una corbata amb el nus del primer dia, agafaven la cartera voluminosa i s’encaminaven a la fonda. Menjaven el que hi havia, fullejaven el diari, parlaven entre ells o amb la mestressa i fumaven un cigarret o un caliquenyo esperant que es fessin les quatre, que era l’hora de tornar-hi. Al vespre agafaven el tren que els retornava al lloc d’on havien vingut. Molts trens eren de fum i sortien cada mitja hora.

Els naturals de la ciutat ens entaulàvem fora de casa només en grans ocasions: un bateig, una primera comunió, un casament. En dèiem “menjar d’hotel”, perquè eren aquests establiments els que servien l’àpat extraordinari. Si era un bateig, xocolata desfeta amb melindros i orxata. Si era una comunió, pastís de carn i uns brioixos amb mantega i pernil dolç. Als casaments, amanida russa, sardines de llauna, carn amb suc i un pijama. El xampany, dolç. Més tard es va introduir el semi-sec. Del sec, i no diguem el brut, ningú no n’havia sentit parlar. Els restaurants eren a Barcelona, i no gaires. Els freqüentaven rics, banquers, artistes, escriptors... Alguns tenien molta anomenada, però Sagarra, que no parava a casa, va escriure: “Hem menjat amb molta gent / i fins i tot amb gentussa / però mai tan malament / com als establiments Husa.” Mirava a Destino les fotos de l’entrega dels premis Nadal al Ritz: la carn amb suc no hi va fallar mai fins que Nèstor Luján no hi va introduir la llagosta.

A la meva ciutat, ara tot són restaurants. La gent els compara, en fa la crítica. Fa expedicions per trobar-ne de nous que ha sentit dir. La carn amb aquell suc ha desaparegut. Si torna el pijama és com una evocació per fer riure. La gastronomia té secció fixa als diaris, com el procés o el futbol. Els cambrers vesteixen Desigual. El famós estat del benestar es mesura també per aquest símptoma. Però miro de reüll i encara veig cases de menjars amb homes foscos dins, i encara que sembli que no pugui ser conec més gent que no ha trepitjat mai un restaurant que no que ho hagi fet. La mestressa d’un se’m va sincerar al final d’una jornada extenuant: “Què venen a fer, a casa? Que no mengen bé, a la seva?”