Vuits i nous
Barraques a Barcelona
Ahir evocava de passada els trens, primer de fum i més tard elèctrics, que unien Mataró amb Barcelona quan era petit i jove. El trajecte anava a morir a l’estació de França. Abans d’arribar-hi, els trens passaven per davant els poblats de barraques del Camp de Bota i el Somorrostro. Un dia, a col·legi, jo feia ostentació d’un bolígraf admirable. El pare Maduell (o Madorell?) em va dir: “Si hi insisteixes, te’l requiso i l’envio als nens de Mina-Pequín.” Vaig saber més tard que Mina-Pequín era un altre nom per a les barraques del Camp de la Bota i el Somorrostro. El pare Maduell o Madorell alguna en devia dur de cap perquè passat un temps va deixar el col·legi per anar-hi a treballar i fer-hi funcions de missioner. Hi passava amb el tren, i me l’imaginava fent classes en una mena de castell que hi havia a la platja, l’única construcció sòlida enmig de l’estesa de cases precàries. Les barraques i el castell van desaparèixer quan Franco va fer construir un mur perquè no fossin visibles per als usuaris del tren. Van desaparèixer de manera efectiva molts anys més tard. El 1992, quan el campament ja no hi era, les vies van ser suprimides. Ara pel seu lloc passen alguns carrers de la Via Olímpica i un tram de la ronda Litoral. L’estació de França es manté, poc utilitzada i pel valor històric, i els trens que hi van provenen d’un altre traçat. Algun cop l’he fet, quan una avaria a la línia general impedeix arribar a la plaça Catalunya o a Sants. El petit trajecte, encaixonat entre túnels i murs, ofereix poques amenitats. Quan arribo a l’estació de França em fa l’efecte de fer-ho a una de debò i no a una de metro com les que es fan ara. Aquí havien baixat els immigrants del sud, als anys cinquanta i seixanta. Els més desemparats travessaven les vies carregant la maleta lligada amb un cordill i anaven a fer-se un lloc al Camp de la Bota, al Somorrostro o a Mina-Pequín.
Dimecres vaig haver de fer unes gestions per la zona que reuneix l’Auditori, el Teatre Nacional, els Encants i el Museu del Disseny, la Barcelona culta i guapa. En un solar vaig veure una gran extensió de barraques. Vaig aturar-me en un carrer elevat que n’oferia una visió zenital. Cases fetes amb fustes, matalassos, plàstics, bicicletes, algunes sense teulada. Ni llum ni aigua corrent. S’hi movia gent jove i també de gran: aquella senyora amb bastó... Em van dir que els joves venen coure, ferralla i altres mercaderies a les proximitats dels Encants. Vaig sentir un estrèpit. Un tren passava sota meu, a l’aire lliure, en direcció a l’estació de França. Els passatgers no veuen les barraques perquè les tapa un mur que en sosté algunes per l’altra banda. Les portes d’entrada i sortida de l’Auditori, el Nacional i el Museu del Disseny estan orientades en sentit contrari.